Quan llegesc discursos fora del món relacionats amb l'Educació que ja veuen un futur digital, amb aprenentatge via ordinadors, amb el mestre com un mer assistent digital i tota la pesca, no puc evitar de tenir unes ganes enormes de promoure un petit bany de realitat. Suposar que un ensenyament mixt presencial-digital, en què hi hagi molt poques classes i els alumnes s'ho puguin fer relativament bé des de casa a través de mitjans electrònics no deixa de ser somiar truites. O encara pitjor: no voler veure la realitat de les nostres aules (ni la de la nostra societat en general).
Amb els il·luminats irrealistes que fan castells a l'aire passa com amb aquells que creuen que twitter i instagram ja han esdevingut les primeres eines en el debat públic, i suposen que tendrà més incidència algú que tengui una gran presència a les xarxes socials que no algú que aparegui a la televisió un parell de vegades cada setmana. Caldria fer estadístiques sobre la incidència de les xarxes socials en, posem per cas, la vida política, per poder arribar a opinar sobre la qüestió amb una mica de fonament. Que el món va cap allà, segur. Que és a molta distància d'acostar-s'hi, segur també.
En Patrick Bachellerie em passa unes dades de l'IBESTAD sobre l'alfabetització entre la població d'Eivissa i Formentera, i em demana si són possibles, i quina lectura se'n pot fer. Les dades ens diuen que hi ha devers un terç de la població que no sap llegir ni escriure, i devers un altre terç que ha tengut una escolarització inferior als cinc anys. Que sumant les persones completament analfabetes (cada vegada menys, certament) i les que pateixen analfabetisme funcional (és a dir, aquelles que saben llegir i escriure sil·labejant, però que no entenen un text que acabin de sil·labejar, i que no poden usar l'escriptura per seguir indicacions o per rebre cap tipus d'informació) segurament sí que deuen fer un terç de la població de les Illes Pitiüses. O més.
A l'hora d'abordar la qüestió de l'analfabetisme funcional, hem de tenir en compte un parell de qüestions importants: una ve donada per la composició de la nostra societat, dinàmica i canviant, amb milers de persones vingudes d'arreu del món, durant aquests últims anys, amb índexs d'alfabetització molt variables i diferents. Una part de la població nouvinguda no ha estat escolaritzada, i, per tant, no ha tengut ocasió d'accedir als beneficis de la participació en un sistema educatiu. I una part ho ha estat en condicions tan precàries que els efectes han estat semblants a la no escolarització. Alumnes meus m'han explicat que compartien aula amb cinquanta més, un sol mestre, cap material escolar... i cap possibilitat d'adquirir un mínim de competències i de coneixements. En contextos com aquest, n'hi havia que no havien après a llegir i escriure perquè, senzillament, copiaven d'un company que en sabés, no com qui copia escriptura, sinó com qui reprodueix un dibuix.
La segona qüestió té a veure amb aquest fet, d'una contundència aterradora. El nostre sistema educatiu permet que alumnes que pateixen analfabetisme funcional arribin cursar Educació Secundària Obligatòria (i no tenc cap dubte que se'n pot colar fins i tot algun a Batxillerat). En cursos anteriors, he tengut ocasió de detectar algun estudiant que era a l'ESO i que no sabia llegir ni escriure. I no em referesc a eventuals analfabets funcionals, sinó directament a persones que no havien adquirit la capacitat ni tan sols de llegir sil·labejant, i que no eren capaços d'identificar les síl·labes escrites.
Durant la pandèmia, les autoritats educatives s'han preocupat molt per aconseguir que tots els alumnes escolaritzats a les nostres illes tenguessin dispositius que els permetessin connectar-se amb els seus mestres i dur a terme una activitat acadèmica tan normal com fos posssible, en aquestes circumstàncies extraordinàries. No tenc idea de si hauran estat capaços de distribuir els recursos necessaris perquè tothom estigués connectat. Ara bé, pens també que de poc ha de servir la connexió si els estudiants no han adquirit les destreses mínimes a l'hora de comunicar-se. I aquestes destreses mínimes passen per la capacitat de llegir i escriure amb un mínim, també, de solvència. Abans d'omplir-se la boca d'innovació i de voltar per l'espai sideral, toca tocar de peus a terra i començar per allò de sempre: ensenyar / aprendre a llegir i escriure.
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
No dubto de la bondat de les fonts, conec prou la feina d'aquest Institut balear d'estadística. Tampoc posc en dubte les interpretacions que se'n poden fer per part de persones qüalificades per a fer-ho, com és el cas. Tot i així, entenc que aquestes dades hagin cridat l'atenció dels professionals que les recullen i analitzen. Jo també demanaria segones i terceres opinions en una qüestió tan feixuga com aquesta. L'articulista ha descrit una realitat que fins ara només podia estar present en un curt "Sci-Fi" de DUST. En alguns moments m'ha semblat una anàlisi subjectiva que invita a anticipar mentalment uns escenaris certament inquietants. Però em temo que, més enllà dels nombres, dels percentils, de les curves de gauss, de les correlacions numèriques, la realitat pugui arribar a ser encara pitjor del que diuen els càlculs.