Bernat Joan i Marí.Eivissa03/04/19 4:01
TW0

Estam vivint la campanya pre-electoral més autista de les observades al llarg de les últimes dècades, abans de les eleccions generals espanyoles. Als aficionats a la literatura, en molts aspectes, ens sembla tornar a aquella etapa en què es confrontaven el Modernisme català i el Noventayochismo espanyol. Llàstima que ara no tenguem un Joan Maragall i un Miguel de Unamuno que, cadascú des de la seua posició, posicions tot sigui dit de passada totalment antagòniques, podien parlar i discutir. O escriure's llarguíssimes cartes en què cadascú exposava les seues posicions, amb total franquesa i llibertat. No hi ha avui un referent semblant. Entre d'altres raons, perquè la intel·lectualitat espanyola actual encara és més autista que la de la Generació del 98, i la intel·lectualitat catalana és molt més independent que no ho eren els catalans d'aleshores.

La qüestió catalana està centrant, de manera abassegadora, tota la pre-campanya de les eleccions generals espanyoles. No es fan referències explícites a la qüestió nacional no resolta, que una part dels partits polítics que participen en les eleccions encara s'entesten a negar. Els partits autoanomenats «constitucionalistes», una part dels quals estan radicalment en contra de l'esperit que va fer possible l'actual Constitució espanyola, consideren que no s'ha de poder discutir de determinades qüestions «sagrades», al capdamunt de les quals hi ha la suposada unitat d'Espanya. Previsiblement, emperò, els resultats de les pròximes eleccions no canviaran substancialment l'estat de coses actual, al Regne d'Espanya. Tret que una aliança de l'extrema dreta, la dreta extrema i l'extrema Espanya provoqui un daltabaix més possible que probable. Els tres partits d'aquest redol ja han manifestat que, en cas de guanyar les eleccions, aplicaran a Catalunya un 155 permanent. No sabem amb quin propòsit, tenint en compte que, segons diuen, la gent, a partir dels vint-i-cinc anys, normalment ja té clares les seues conviccions, i té poca tendència a modificar-les. I, sobretot, no les sol modificar perquè sí. I encara menys perquè determinats oligarques els apliquin, arbitràriament, determinades disposicions legals. Probablement, l'aplicació permanent del 155 seria el que l'independentisme català necessitaria per acabar de convertir-se en clarament majoritari. I Espanya és el que necessitaria perquè la seua imatge a l'exterior, ja prou malmenada, acabàs de quedar totalment trinxada.

I, malgrat tot, les qüestions territorials no resoltes, tendrien una sortida relativament fàcil en el si d'un espai polític més ampli, i que, a més, aparentment genera consens. Ja he escrit en aquesta mateixa tribuna que els independentistes i els autoanomenats constitucionalistes tenen una cosa en comú, que caldria explotar: que majoritàriament, tant els uns com els altres, es reclamen europeistes. Quin comú denominador hi ha, doncs, entre Ciutadans i Junts per Catalunya, entre el PP i ERC, entre el Consell d'Estat (espanyol) i el Consell per la República (catalana)? Europa. Majoritàriament, els uns i els altres, són partidaris de la construcció europea. No estic segur, emperò, que tots siguin partidaris de més Europa. Però tenen Europa al davant. El projecte d'Europa els ofereix l'oportunitat de sortir del fangar dins el qual s'han ficat i no ho saben veure.

El contenciós entre Catalunya i Espanya no té cap solució possible si s'intenta gestionar des del Regne d'Espanya com un afer interior. Amb el seu estat (govern, jutges, exèrcit) Espanya pot manteir per força Catalunya en el seu si, encara que dos milions i mig de catalans no ho vulguin de cap de les maneres. Si l'Estat vol (quan dic l'Estat, vull dir, naturalment, els òrgans de decisió de l'Estat, i, endemés, el deep state, l'estat profund, que és el que mana realment), no hi ha sortida democràtica per a Catalunya. La capacitat de decisió de la gent és, malauradament, molt més feble que no l'ús de la força (per molt il·legítima que pugui ser) de l'Estat. Catalunya, clarament, hi surt perdent. Perquè no hi ha sortida aparent, en aquest camp de joc. Però l'Estat també hi perd. El Regne d'Espanya, sense notar-ho, està perdent bous i esquelles en el contenciós català. La seua imatge està a l'alçada del betum, arreu d'Europa i del món, i les institucions espanyoles perden un doll immens d'energia positiva intentant contenir, pels mètodes que faci falta, l'independentistes català. Com diu el sociòleg Salvador Cardús, s'està posant de manifest una doble impotència, que constitueix un llast tant per a Catalunya com per a Espanya. La doble impotència, d'una banda, dels catalans per independitzar-se, i, per l'altra, dels espanyol per neutralitzar l'independentisme català.

Per què, doncs, no es va al comú denominador, a allò en què una majoria dels dos cantons està d'acord? Per què no es posen a discutir sobre com hauria de ser l'Europa del futur? Per què no s'opta clarament per més Europa? Evidentment, en uns futurs Estats Units d'Europa, la qüestió del secessionisme deixaria de ser automàticament problemàtica, perquè una cadira més o menys als òrgans de decisió europeus no alteraria les seues institucions, i diluiria el conflicte nacional existent.