Ciutadans, Borràs i El Quixot

En el cas de Ciutadans la cosa és ben elemental: com que són supremacistes, volen que el terme perdi qualsevol càrrega semàntica. És ben lògic. Però no ho és tant que hi hagi qui pugui caure en aquesta absurda trampa.

Na Laura Borràs, en qualsevol cas, tenia moltes i bones raons per dir que probablement ningú de tota la bancada «ciutadana» del Parlament de Catalunya no ha llegit la principal obra de Miguel de Cervantes. La primera prova d'això salta a la vista: tots els diputats de Ciutadans varen exhibir exactament la mateixa edició del Quixot, en fer la performance sobre el tema.

Una edició nova, per cert, que devien haver anat a comprar a corre-cuita. Per què no portaven la seua, si l'havien llegit? Per què ningú no en va portar una de diferent, d'una novel·la que en té tantes? La resposta és ben clara: ningú no l'havia llegit.

Ciutadans feien, com és costum seu, al Parlament de Catalunya, un acte pur i dur de nacionalisme espanyol. Es queixaven -i ho feien amb raó, i llavors explicaré el meu punt de vista sobre el tema- que s'havia boicotejat un acte de Societat Civil Catalana, a la Universitat Autònoma de Barcelona, sobre la novel·la de Cervantes.

I muntaren la performance pertinent, exhibint el Quixot tots ells. He dit que tenien raó de queixar-se perquè entenc que el boicot d'actes resulta, senzillament, inacceptable en una societat democràtica. I, de la mateixa manera que trob una cafrada que hi hagi nacionalistes espanyols que es dediquin a treure llaços grocs de l'espai públic o a apallissar gent perquè manifesta les seues idees, també ho trob que n'hi hagi de catalans que boicotegin actes dels grups espanyolistes. Tothom, en democràcia, ha de poder dir la seua, i ho ha de poder fer lliurement i sense entrebancs. Tenien raó, per tant.

Però eren radicalment injustos atribuint als independentistes catalans hostilitat a la cultura espanyola, representada per un dels seus tòtems històrics: el Quixot. Perdien de vista una qüestió fonamental: que amb tota seguretat la densitat de lectura del Quixot entre els sobiranistes catalans ha estat molt més intensa que no entre els radicals espanyolistes. Hi perdien encara més que na Laura Borràs, consellera de Cultura i independentista convençuda, és especialista en el Quixot, i que, per tant, a l'hora de parlar del tema els en podia donar en cullereta.

I, sobretot, perdien de vista que, mentre de manera generalitzada el sobiranisme català no és hispanòfob, l'unionisme espanyol sí que ha abraçat amb un fervor extraordinari la catalanofòbia. «A por ellos!».

No som dels que creuen que la cultura exerceix una funció salvadora dins la societat, ni que la cultura ens hagi de redimir de res. Però sí que pens que és més fàcil tractar amb persones cultes que no amb individus que no llegeixen un llibre ni per medecina. Una mica de cultura sempre ajuda a fer fluides les relacions entre les persones. De la mateixa manera que la incultura constitueix el brou de cultiu de les agressions, de les reaccions primitives i de molts abusos i situacions del tot incòmodes. Com diu en Salvador Cardús, m'estim més un vesí educat (ergo, almanco, un poc culte) que no un que sigui bona persona.

He llegit el Quixot, naturalment, i Milton, i Macbeth, i el Tirant lo Blanc. Només faltaria. I no crec que siga cap mèrit, sinó que hauria de ser una cosa ben normal. Entenc també que, entre nosaltres, la lectura del Tirant hauria de ser prèvia a la de Milton o a la del Quixot. Tot té un ordre, i cada grup de nacionals sol començar per llegir els clàssics de la seua nació. Tret que el grup en qüestió siguem nosaltres mateixos, que començam amb els vesins.

I m'esparvera una classe política que blanda el Quixot com a símbol del seu nacionalisme, sense haver-lo llegit, mostrant alhora un còctel perillosíssim: el que es basteix d'ignorància i de fanatisme. El fanatisme i la ignorància constitueixen la mescla més explosiva possible, especialment quan es manifesten de bracet en el camp de la política.

Na Laura Borràs va apallissar Ciutadans, dialècticament, amb contundència, però menys del que es mereixien. I no crec que ningú la pugui acusar de «supremacista» per dir als illetrats i als fanàtics que actuen com a tals.