Sobre la llibertat d'expressió

Tracta sobre els maldecaps de la senyora Katherine Graham, la primera editora del Washington Post, encarnada per Meryl Streep, i del director del diari Ben Bradlee (Jesse Plemons). Es troben en un moment en què al New York Times han decidit començar a publicar arxius del Pentàgon que mostraven una cara de la guerra del Vietnam prou diferent de la que el govern dels Estats Units d'Amèrica volia oferir a la població. Al Post tenien el dubte que si també posar-s'hi, i fins i tot competir amb el Times i avançar-lo, o si, com marcava la legislació vigent d'aleshores a Amèrica, havien de fer anques enrere i no fer públics aquells documents.

Es tracta, al cap i a la fi, d'una batalla de grans dimensions entre l'ètica periodística i la legislació vigent. O complir la llei i passar-se el codi deontològic dels periodistes pels folres, o complir amb la professió però incomplir la llei i, per tant, arriscar-se a anar a la presó: aquest era el dilema. No podem dir que aquest dilema ens sigui aliè, perquè, molt prop d'aquí, fa mesos que els dirigents polítics tenen aquest mateix dilema: o complir allò que vol el poble, allò que els ha portat a ser elegits i incomplir la llei, o complir la llei i incomplir el que democràticament han estat elegits per fer. Quan xoquen la llei i la democràcia passa el que ara mateix estam veient a Catalunya. Quan xoquen la llei i l'ètica periodística passa el que podem veure al film de n'Steven Spielberg.

En aquests casos, la cosa més fàcil sempre és complir la llei. La legalitat, que sempre es troba per davall de la legitimitat, generalment és més assumible. Al capdavall era el que Adolf Eichman reclamava davant el tribunal israelià que el va jutjar per crims contra la Humanitat: “jo només complia la llei”. Certament, Eichman, entre complir una llei que el deshumanitzava completament i complir amb un mínim d'humanitat va escollir el més fàcil. I és al que feia referència la filòsofa Hannah Arendt quan parlava de la banalització del mal.

Katherin Graham va preferir posar en perill la seua llibertat i el seu negoci a faltar a l'ètica periodística. I va publicar els documents classificats del Pentàgon que obraven en les seues mans i que mostraven quina classe de polítics hi havia als Estats Units, malgrat que això pogués suposar anar a la presó. Tota una lliçó.

A Espanya, evidentment, l'haurien tancada. En aquella època manava el general Franco. Però, atenció!, segurament ara també hauria tengut problemes. De fet, el president d'Òmnium Cultural, en Jordi Cuixart, és a la presó, sense ser polític, sense tenir cap càrrec públic i sense haver esgrimit més armes que la paraula i l'acció cívica. I cada dia passen professors per davant el jutge per les coses que expliquen a classe. I som a l'any 2018 (no ho oblidem). A Amèrica tot això passava a principis dels anys setantes del segle passat.

Finalment, emperò, ni la senyora Graham ni el senyor Bradlee anaren a la presó (per molt que Richard M. Nixon els hi volia sí ni no), perquè, contràriament al que ocorria (i al que ocorre actualment) a Espanya, a Amèrica hi ha separació de poders, i els magistrats del Tribunal Suprem (nou a tres) consideraren que no hi havien d'anar. La raó que esgrimiren és ben senzilla, ben clarament democràtica, i ben allunyada de la nostra part del mon: el periodisme ha d'estar al servei dels governats i no dels governants. El periodisme, clar i ras, serveix la gent i no els poderosos. I, sobretot, ha de servir la veritat, allò que ocorre, i no la propaganda que voldrien destil·lar els que ostenten el poder.

L'actitud de la bona gent del Washington Post contrasta radicalment amb les llepades al Borbó i a la seua família, amb el discurs únic sobre la qüestió catalana, amb la censura a totes les televisions espanyoles del documental d'en Jaume Roures sobre les clavegueres de l'Estat, i un llarguíssim etcètera. Aquí, no fa falta dir res més, es pot portar davant un tribunal un mecànic que no ha volgut atendre un policia, però no s'hi pot portar qui va donar ordres al mateix policia d'apallissar una població indefensa perquè s'estava expressant democràticament. Al primer l'acusen d'odi i al segon li posen medalles. I els mitjans no carreguen a sac contra el poder que ho permet i ho promou.