Flexibles

Estic pensant, a l'hora d'escriure aquest paper, en unes eleccions recents (les eleccions a la presidència d'Àustria) i en unes de futures (les eleccions a la presidència de França). A Àustria concorrien a les eleccions, després de totes les prèvies necessàries perquè ja només hi hagués dos candidats, un vell militant de Die Grünnen (Els Verds) austríacs i un militant del Partit per la Llibertat d'Àustria (FPO), de tendència populista (no m'atrevesc directament a dir que és d'extrema dreta, però sí que és fortament nacionalista i crític amb el projecte de construcció europea). Finalment, va guanyar les eleccions el candidat van der Bellen, dels Verds austríacs, i va quedar-ne descavalcat el candidat Höffer (dels populistes del mateix país).

Malgrat tot, Europa va contemplar les eleccions a la presidència d'Àustria (incomparable amb la del president de la República francesa, no només pel volum de cada país, sinó perquè les funcions del president d'Àustria s'assemblen més a les del president d'Itàlia que no a les del president de França) perquè s'oposaven, ben clarament, els que estan per construir Europa i els que estan per reforçar els estats i fer descarrilar el projecte europeu. Per això, el verd van der Bellen va rebre vots de tot l'espectre polític austríac, des dels conservadors europeistes que tenen com a referència continental el Partit Popular Europeu, passant pels liberals, els socialdemòcrates, els socialistes, i tothom qui estigui per reforçar (o almenys mantenir com està ara, encara que des del meu punt de vista sigui impossible) la Unió Europea. I tot l'espectre polític, des de la dreta conservadora fins a l'extrema esquerra, va votar un candidat ecologista per evitar mals majors.

A França tot apunta que passarà quelcom de semblant, però amb un candidat conservador. Si el català Manuel Valls no ho evita, passaran a la segona ronda de les eleccions presidencials el candidat conservador F. Fillon i la candidata del Front Nacional M. Le Pen. I els votants liberals, socialdemòcrates, socialistes, comunistes, ecologistes, regionalistes, etc, es veuran abocats a optar per l'un o l'altra. Si no opten per ningú, de manera indirecta, afavoriran qui guanyi les eleccions. I, cada vegada més, plana damunt França l'amenaça que les guanyi Marine Le Pen. Qui es podria perdonar la deriva d'una França fora de la Unió Europea i fora de l'euro si guanyava el Front Nacional i aplicava el seu programa? Quin ciutadà d'esquerres tendria la consciència tranquil·la si, ni que fos indirectament, havia col·laborat a fer que això passàs?

Tant a Àustria com als Estats Units d'Amèrica ja hem observat la paradoxa que les classes més desafavorides han votat el que aquí solem qualificar d'extrema dreta. A França ja fa temps que centenars de milers d'antics votants del Partit Comunista han fet el bot, sense etapes intermèdies, al Front Nacional. Diuen dels líders extremistes populistes que són gent que parla clar i que diu el que la gent vol escoltar. No se'ls pot negar un discurs molt més simple i molt més comprensible que no el de qualsevol polític que honestament vulgui plantejar com a complex allò que no es pot simplificar. Certament. Però la desconfiança en la política i en els polítics està començant a donar aquest tipus de fruits.

I la situació –ja una mica límit- aboca el conservador, el liberal, el tradicionalista, el desenvolupista austríac a votar un candidat ecologista a la presidència de la república i, correlativament, abocarà el socialista, l'ecologista, el radical d'esquerres francès a votar un candidat conservador, ultraliberal i marcadament de dretes com Fillon. Perquè avui som en un altre estadi de la batalla. I és una batalla per Europa.

Per això en Vladimir Vladimírovitx Putin no té cap mania a finançar alhora Syriza i el Front Nacional. Al cap i a la fi, coincideixen en l'objectiu fonamental.