Puigdemont, Mas, acord

ACORD

Altra vegada in extremis, el procés cap a la independència de Catalunya s'ha salvat. Ha passat per tercera vegada, i ara era una mica més difícil que a les dues anteriors. La primera ocasió es va produir en relació a la celebració del referèndum (posteriorment, consulta) sobre la independència de Catalunya. Des dels òrgans centrals de l'Estat es va assegurar que la consulta mai no se celebraria. Ho varen dir, per activa i per passiva, Rajoy, Fernández Díaz, Sáens de Santamaría… No hi haurà consulta, asseguraven. S'hi posava de peus el Tribunal Constitucional, i tothom que fes falta. A Catalunya, també n'hi havia molts (alguns d'ells sobiranistes) que apostaven que no hi hauria referèndum, ni consulta, ni votació de cap tipus. N'hi va haver.

El segon pas, des del meu punt de vista importantíssim, va ser la candidatura conjunta a les eleccions catalanes de Convergència Democràtica de Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya, sota el rètol de Junts pel Sí. JxSí va guanyar clarament les eleccions, però no va tenir majoria absoluta. Això ha complicat el procés. Amb majoria absoluta de JxSí ja estaria tot en marxa, i pens que segurament vent en popa. El fet que l'electorat català donàs deu diputats a la CUP ha ral·lentit el pas cap a la independència. I aquí ha sorgit el tercer escull. Tot feia preveure que no hi hauria acord i que, finalment, s'haurien de convocar noves eleccions al Principat. Els negociadors de l'acord, emperò, l'han salvat a l'últim minut. Com en les altres dues ocasions. Hi va haver consulta (i més de dos milions de catalans varen dir que Catalunya és sobirana), hi va haver candidatura conjunta sobiranista a les eleccions catalanes (Junts pel Sí) i, finalment, també hi ha acord de legislatura.

MAS

. L'acord s'ha produït a canvi que Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya i figura principal del procés sobiranista (fins a hores d'ara), faci una passa al costat i no sigui investit novament. Certament, Mas hauria pogut convocar eleccions per al proper mes de març, però ha decidit fer-se a la banda, de moment, i apostar per Carles Puigdemont com a futur president de la Generalitat.

Mas ha estat al centre de la diana de tots aquells que no volen que Catalunya sigui independent. Mas ha estat al bell mig dels trets que han sorgit de la caverna espanyola (PP i Ciutadans), de l'esquerra espanyola (PSOE i Podemos), del colauisme barceloní i de l'extrema esquerra principatina. Tothom qui tenia emperòs en relació a la independència de Catalunya (des d'aquells que pensen que Catalunya és una província espanyola fins a aquells que prefereixen una Catalunya espanyola d'esquerres a una Catalunya independent que pugui decidir lliurement el seu model polític i econòmic) no podia aguantar el president Mas. L'odi a Mas feia donar la mà formacions polítiques tan aparentment diferents com PP i C's o la CUP i Catalunya en Comú.

Finalment, Artur Mas ha decidit posar el seu potencial polític al servei del nou govern de Catalunya i la seua capacitat organitzativa i d'actuació política al servei de Convergència Democràtica de Catalunya, un partit que necessita reconstruir el seu espai, després de la deriva d'Unió Democràtica de Catalunya. Pel bé de tots, pens que se li ha de desitjar sort en aquest nou paper. Mas podrà ser molt útil, així mateix, a l'hora de presentar el procés davant els diferents líders europeus i mundials. No li manca experiència, coneixement ni prestigi.

PUIGDEMONT

. I, finalment, Mas proposa un nou president: Carles Puigdemont. En Puigdemont arriba a la presidència de la Generalitat després d'anys com a diputat al Parlament de Catalunya i essent batle de Girona i president de l'Associació de Municipis per la Independència. Home vinculat al món de la comunicació, ha treballat intensament per construir quelcom de bàsic per fer la nació: l'espai comunicacional català.

Crec que ningú no en pot discutir els mèrits. Demòcrata de pedra picada, patriota ferm, català profundament autocentrat, bon coneixedor de Catalunya i del context internacional, liberal progressista, presenta un perfil del tot adequat per liderar el procés cap a la sobirania nacional. Personalment, el vaig poder tractar quan, a Política Lingüística, Puigdemont en feia el marcatge des de l'oposició parlamentària catalana. Infatigable a l'hora de vigilar la tasca feta des de la Secretaria de Política Lingüística, crític quan convenia, va actuar sempre de manera lleial, i mai no va fer cap pas que pogués perjudicar en res el govern de Catalunya d'aleshores amb ànim partidista. Ben al contrari, sempre vaig tenir la sensació de tenir al davant un home que posava el país per davant de qualsevol altre condicionant. Esper que l'encerti (capacitats no n'hi manquen) i que tengui sort. Perquè ningú no pot dubtar que el camí resulta difícil i ple d'esculls, però l'objectiu és extraordinàriament transcendent per al país (i, de rebot, per al conjunt dels nostres països).