«Treballar a la fàbrica de blocs de Can Coll era més dur que a ses Salines»

Per aprendre de lletra en Toni anava els estius a casa d’en Pep des Coll des Jondal, a qui creu recordar que li pagaven un duro (5 pessetes) cada mes. A l’hivern anava a casa d’un vesí. «Vaig aprendre a firmar i malament», assegura.

El servei militar el va fer com a voluntari a Aviació, a Son Santjoan, on va celebrar els seus 18 anys. Abans de partir cap a Mallorca va treballar a ses Salines, «amb la brigada de xoc per fer el que fes falta».

Una feina, la de saliner, que ja era tan dura com dècades enrere. De fet, Toni ‘Gibert’ va treballar a un lloc on els feien suar de valent: la fàbrica de blocs de Can Coll a Vila. «Quan vaig complir del servei militar vaig treballar un mes o mes i mig a Can Coll. Era més dur que a ses Salines. Si no hagués set jove no hauria aguantat. Fèiem 1.800 blocs en 8 o 9 hores, allí tothom corria. Cobràvem 60 o 70 duros a sa setmana», recorda en Toni.

Quan els militars deixaren de fer feina a l’aeroport d’Eivissa, era necessari substituir-los per personal civil, així que en Toni es convertí en bomber amb 21 anys acabats de complir. Un aeroport que res tenia a veure amb l’actual. Primer de tot perquè la pista era de terra, el que provocava que només poguessin aterrar els avions més lleugers. I, segon, perquè encara no hi arribava l’electricitat. Així que al sol post l’aeroport havia de tancar fins a la sortida del sol en l’endemà.

Que la pista fos de terra provocava moltes voltes que els avions fessin solcs que els bombers s’encarregaven d’arreglar-los omplint-los amb còdols i tirant terra al damunt.

«Si plovia que s’embassàs, es director de s’aeroport i es d’Aviaco visitaven sa pista per veure si els avions podien aterrar», explica en Toni ‘Gibert’.

Una altra de les feines que tenia com a bomber era vigilar quan es posaven en marxa els motors dels avions. «Anàvem amb un carret i dos botelles de 12 quilos de neu carbònica. En cas que sortís foc, disparàvem sa llança per una trampa cap es motor. Ens tenien dit que quan hi hagués flama, havíem de disparar, però als pilots no els agradava perquè si això passava després havien d’esperar molt», assenyala.

El fatídic 7 de gener de 1972, dia en què es va estavellar a ses Roques Altes un Caravelle d’Iberia que venia de València amb 104 ocupants a bord, Ton ‘Gibert’ tenia lliure. «Ho vaig saber en s’endemà. Era un dia amb molta boira», destaca amb poques ganes de parlar sobre la desgràcia.
Sí que vol destacar el dia en què els bombers de l’aeroport d’Eivissa salvaren un avió de cremar-se completament. «Era un avió que duia 400 persones. Els alemanys duien maletes molt grosses i molt carregades i tant en els aterratges com en les enlairades perillaven moltes rodes. En l’aixecada, l’avió va fotre explosió, però pilot va ser tan valent que sabia que si s’aixecava seria un fracàs total. Va accelerar el motor a l’inrevés i s’avió es va creuar i va sortir a l’esquerra de sa pista. Els trossos de sa roda varen obrir forats a sa panxa de s’avió i es va botar foc. Mai se li va donar gens d’importància, però va venir de segons. Naltros salvàrem s’avió i tota sa gent», explica orgullós.