Immigració, llengua i xenofòbia

El més interessant de tot plegat és veure com allò que resulta del tot normal si ho fa Espanya es converteix, automàticament, amb xenofòbia, racisme o d’altres xacres similars si s’arriba a suposar que podria ser que un dia, en un futur indeterminat, ho fes Catalunya. Vegem-ne alguns exemples. Ara, avui, a principis de l’any 2025, i des de fa molt de temps, l’Estat espanyol exigeix a qualsevol que en vulgui obtenir la nacionalitat el coneixement de la llengua castellana. Exigir el castellà als que volen tenir passaport espanyol no és racisme, ni xenofòbia, ni un abús de cal déu, ni res de tot això. Constitueix, sembla ser, part de la normalitat. Ho troben la cosa més natural del món. No són racistes ni xenòfobs per exigir-ho.

Però, ai las!, si qui exigeix el coneixement de la llengua és Catalunya, llavors es desencadenen tots els mals, totes les xacres, totes les misèries polítiques imaginables. Tothom oblida l’imperatiu categòric de Kant o, sense aprofundir-hi tant, els més mínims principis ètics i morals. Espanya pot exigir el coneixement de la seua llengua per obtenir-ne la nacionalitat sense ser xenòfoba ni racista; però si això mateix ho fa el govern de Catalunya, sembla que resulta totalment inacceptable.

També s’ha posat tot l’èmfasi a l’hora de tèmer que algun dia Catalunya controli el seu espai interior (això que, en termes no apropiats, en podríem dir fronteres). Que Espanya controli les fronteres seues és la cosa més natural del món, però que Catalunya faci el mateix és un atemptat de lessa pàtria. Com a mínim. I, així, les contradiccions, com qui no vol la cosa, van sumant fins a l’infinit.

Una de les coses que m’ha sorprès (o m’hauria sorprès, si conservàs intacta la capacitat de sorpresa) ha estat la transversalitat dels que s’oposen a la delegació a Catalunya de les competències en immigració. Ja era esperable que els anticonstitucionals de Vox s’hi oposassin. Tot el que no faci olor tardofranquista els posa nerviosos. I, per tant, l’Estat dit de les autonomies no va amb ells. Estat sí, però d’autonomies res de res. Del PP tampoc no m’ha acabat de sorprendre. Perquè, per molt que apel·len tot sovent a la Constitució espanyola, això de les autonomies tampoc no ho tenen gaire clar. La prova d’això és com, per exemple, en contra de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana treballen perquè la llengua seua, la de la «comunitat», deixi de ser-ho tan aviat com siga possible. Van, per tant, en contra del bagatge constitucional espanyol (del qual forma part, ai las!, també, l’Estatut Valencià). Per això, no em sorprèn que estiguin en contra de cedir més autonomia a Catalunya. Volen un Estat de les autonomies sense autonomies.

Ara bé, que a la cantarella de la caverna s’hi hagi sumat, també, un partit com Podem, que teòricament hauria de ser l’avançada de les llibertats i dels drets civils, posa moltes coses en evidència. Per començar, deixa clar que l’espanyolisme és transversal i que va des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra. Deixa clar que, en qüestions que ells consideren fonamentals per a l’Estat (encara que vagin contra la Constitució), Vox i Podem es poden posar d’acord sense que hi vegin cap dels dos ni la més mínima contradicció. Posa de manifest que, a l’hora d’enrotllar-se amb la bandera, de punta a punta de l’espectre polític, tothom s’hi apunta, especialment si es tracta d’anar en contra de Catalunya.
Mentrestant, a Andorra han aprovat una llei que defineix bé el terreny de joc de l’oficialitat (allà única) de la llengua catalana. Hi estableix que tothom, per tenir residència a Andorra, haurà de conèixer el català. I que tot el que sigui competència de l’Administració s’hi haurà de fer. Per exemple, esmenta concretament que tots els judicis han de ser íntegrament en català. I que ho ha de ser tota la documentació oficial. Mentre a Espanya, de Vox a Podem, clamen contra el fet que els nouvinguts hagin d’aprendre català, a Catalunya, els evasors fiscals espanyols a Andorra es deuen estar apuntant a cursos de català sense fer-se gaires preguntes.