Eivissa, cercant identitat

Com que formam part del món occidental, ja feim camí de llarg de la societat postindustrial i potser posttecnològica (si més no de les tecnologies conegudes fins ara), i vivim bàsicament del turisme, Eivissa no tornarà a ser mai més, posem per cas, una societat monolíngüe. Fa només un segle, a Eivissa el català era la llengua única que parlava la gent, patia una fortíssima diglòssia amb el castellà (que era invariablement la llengua considerada «culta» i «important»), i la major part de la gent no sabia llegir ni escriure. Això ni tornarà ni fóra bo que tornàs, per descomptat. Correlativament amb aquest fet, no tornarà (ni fóra bo que tornàs) una Eivissa monoètnica (formada només per eivissencs de llinatges plenament autòctons). Oidà més: els eivissencs de llinatges plenament autòctons (per simplificar-ho al màxim) tampoc no tornaran a ser mai majoria a l’illa (com ocorre, exactament igual, amb els singapuresos    autòctons de Singapur o amb els andorrans a Andorra).

La pluralitat, la mescla, la intersecció de llengües i cultures, en principi, aquí i allà on sigui, resulten elements positius per a qualsevol societat. N’indica dinamisme, desenvolupament econòmic i, si tot això s’administra bé, també benestar social. Només s’ha d’aconseguir que l’ascensor social funcioni (és a dir, que qui es troba en una situació precària no senti que ell i els seus fills hi estaran de per vida, sinó que hom tengui consciència de poder millorar la seua situació, a través de l’esforç i de la dedicació), que no hi hagi unes grans diferències entre classes socials (això va amb la primera característica, però resulta una mica més complicada, perquè guarda una relació important amb l’exclusió social), i que l’índex de benestar no vagi endarrere.

Si tot plegat no guarda relació amb cap tipus d’identitat, emperò, pot ocórrer que se senti l’illa senzillament com un territori a explotar. En aquest cas, el desarrelament deixa els residents habituals d’Eivissa completament indefensos davant voltors de tota casta i condició, generalment molt més poderosos que les institucions pròpies (sovent febles). Sense l’arrelament, sense un mínim sentiment de pertinença que vagi més enllà de l’interès estrictament personal, Eivissa esdevé un territori despersonalitzat, simple objecte d’explotació, que hom podrà deixar en el moment que la mamella ja hagi estat convenientment munyida i decideixi anar a cercar altres fonts per satisfer els propis beneficis.

Resulta, per tant, absolutament fonamental cercar una referència, una identitat pròpia, quelcom que relligui l’individu amb el comú, sense per això deixar d’acceptar que les identitats són dinàmiques i que l’eivissenca s’anirà construint, entre tots, amb temps i dedicació, a través de nous paràmetres i nous consensos. Haurem d’aclarir, en aquest context, quin paper hi juguen les arrels. Estam disposats a oblidar completament la nostra història i fer una mena de taula rasa, com si començàssim de zero? Encara que volguéssim, això seria possible? Si admetem que no ho és, quin paper ha de jugar en l’Eivissa plural la llengua catalana? Quin paper, ni que siga com a referència, hi ha de jugar la cultura popular tradicional?

Haurem d’escatir totes aquestes qüestions, quan ens decidim a substituir l’estèril nostàlgia d’un món que ja no existeix i canviar-la per una identitat que ens permeti posicionar-nos al món a partir de nosaltres mateixos. Fent societat sense renunciar al dinamisme social, i generant identitat lluny de qualsevol essencialisme tronat.