La presidenta de Abogados Cristianos, Polonia Castellanos, durante una rueda de prensa, en la Sala Monbull. | Europa Press - Fernando Sánchez

Fa un parell d’anys, en una anada a Sardenya, durant unes hores varen detenir el president Puigdemont. Crec que aleshores la justícia espanyola el tenia «en busca i captura» (o com se’n digui).

És a dir, que havien demanat als diferents estats que, si l’aglapien, l’enviassin cap a Espanya. Ja llavors Bèlgica, Alemanya, Suïssa i àdhuc França, crec recordar, havien declinat de fer-ho. Els jutges espanyols provaven fortuna a Itàlia. De seguida que es va saber la detenció, alguns delegats de Vox anaren al jutjat, a Càller, per presentar-s’hi com a acusació particular. No els deixaren ni entrar al jutjat. No varen poder entrar cap tipus de paper acusant el president. No se’ls va fer el més mínim cas. Els tipus, com que no saben com funciona el món, estaven perplexos. No entenien què passava. I passava, senzillament, que a Itàlia ni associacions ni partits polítics ni grupuscles de qualsevol pelatge i condició no es poden presentar com a acusació particular contra algú.

A les Espanyes, dia sí dia també ens trobam jutges que accepten acusacions provinents de Manos Limpias, d’Hazte Oír, d’Abogados Cristianos, o d’altres grups de fanàtics que, portant gent als tribunals, com a mínim, com a mínim, com a molt mínim, els fan perdre miserablement el temps. Perquè la majoria dels jutges admeten a tràmit les acusacions d’aquests indidivus. I n’hi ha que no només les admeten a tràmit, sinó que, amb tota la tranquil·litat del món, estiren les lleis com si fossin gomes de mastegar, popularment xiclets, vulnerant la Constitució i tot el que faci falta, per tal de donar-los la raó. Perquè, al cap i a la fi, combreguen amb la seua ideologia política.

Ara la major part de la judicatura ha posat el crit al cel (o a l’infern) perquè resulta que el govern de l’Estat s’està empescant una llei per mirar d’evitar, en la mesura en què (els) siga possible, la lawfare imperant a la nostra part del món. Tips de la ingerència política per part de les instàncies judicials, el Congrés dels diputats, dipositari de la sobirania popular dels espanyols (oficialment crec que és així, i, des d’una perspectiva democràtica, no hi ha cap dubte de qui ostenta la legitimitat per dir què és llei i què no ho és), volen tallar les ales a la ingerència política de la judicatura. Evidentment, ningú no s’atreveix a fer com Angela Merkel, en el seu moment, va fer a la República Federal d’Alemanya, depurant militars perquè als seus centres de votació tot s’escorava cap a posicions marcadament extremistes (majoritàries a les casernes, minoritàries dins el conjunt de la població). Aquí la defensa de la democràcia no compta amb actors tan qualificats i tan capaços d’exercir la seua qualificació. Però bé, alguna cosa és alguna cosa, i sembla que es posarà fil a l’agulla.

Una de les qüestions que es discuteix, a l’hora d’implementar aquesta llei, és si les associacions han de poder personar-se o no en causes contra persones concretes, tal i com ho estan fent ara. O si se’ls ha de tractar com tractaren els de Vox a Sardenya. Dins la Unió Europea, com ocorre en tants àmbits, no hi ha unanimitat sobre la qüestió. La majoria de països no permeten que les associacions, sindicats, partits, etc, es presentin com a acusació popular. Alguns, emperò (no sempre amb gaire tradició democràtica) sí que ho permeten.

El problema fonamental és que, si algú, amb nom i llinatges, acusa algú altre sabent que l’acusació no té cap fonament, només amb la intenció de fer-li mal, llavors aquest altre s’hi pot tornar, i pot acusar-lo d’haver-lo acusat falsament. Però, si en comptes de ser un particular, qui acusa es diu Manos Limpias o Hazte Oír, per esmentar només els més escandalosos, el ciutadà que rebi la clatellada (o, si més no, les molèsties) difícilment se’n podrà rescabalar, perquè haurà d’acusar l’associació sencera. I, per tant, entrarà en una teranyina que li impedirà, molt probablement, d’exercir el seu dret de demanar danys i prejudicis per allò que li hagin fet passar injustament. És justament per això que aquestes associacions antidemocràtiques operen amb total impunitat. I, molt sovent, amb la plena connivència d’alguns jutges. Tot siga dit de passada.

De seguida que s’ha començat a discutir la qüestió, han sortit dirigents de la dreta espanyola dient que el govern és «bolivarià», que això ens porta, de mica en mica, cap a una dictadura (Isabel Díaz Ayuso dixit), i d’altres pedrades de la mateixa alçada intel·lectual. Jo els convidaria a seguir, per exemple, el cas del cartell del concert que Podem organitza a Palma per Sant Sebastià perquè, si són mínimament partidaris de la llibertat d’expressió, reflexionassin una miquiua. Ep, si és que entre tanta propaganda de baixa estofa queda espai a cap cervell per a això de la reflexió.