Galeano, Resina i els reptes democràtics

La cultura que promouen aquests individus es basa en l’individualisme ferotge. Aquest individualisme segurament constitueix la clau de la que ja alguns anomenen «generació de vidre». Aquesta generació seria la formada pels que ja han nascut dins el segle XXI, en aquest ambient pendolar, reacció segurament al «socialisme» cultural d’altres etapes. Aquesta generació, aixoplugada en l’individualisme, es troba, paradoxalment, a la intempèrie. El vidre ens mena a la fragilitat, a la possibilitat de trencar-se en qualsevol moment, a la fragilitat... No tenc cap dubte que el sistema educatiu contribueix també a crear-la, a reforçar-la en les seues característiques fonamentals. Si pots passar de curs sense fer cap esforç, si no hi ha relació entre allò que fas i allò que avaluen del que fas, etc, acabes patint una fragilitat extrema. De vidre, però de vidre extraordinàriament prim.

La combinació de falsedats i d’individualisme constitueix, a hores d’ara, un dels grans reptes per al manteniment dels sistemes democràtics. Arreu del món. Per exemplificar-ho, m’han vengut dos exemples de pensadors que, ideològicament, es troben a les antípodes, però que coincideixen en aquesta anàlisi que estam fent. Em referesc a Eduardo Galeano, pensador marxista, socialista de pedra picada, en molts aspectes de la vella escola, per una banda, i Joan Ramon Resina, pensador liberal, professor de la universitat d’Standford, català americà, profundament impregnat pels valors fundacionals dels Estats Units.

Eduardo Galeano diu que el nostre món ha substituït les esglésies pels centres comercials. Que, avui, el consumisme ha ocupat el lloc que anteriorment ocupava la religió. Que allò que abans cedíem a les esglésies ara ho cedim a les marques que estan més de moda. El consumisme té una característica bàsica: es produeix a nivell social, però s’executa, sempre, a nivell més o manco estrictament individual. No consumeixes allò que vols, perquè ho fas mancat de llibertat i induït sistemàticament per la propaganda. Però penses, ai las!, que la voluntat de consum és estrictament teua. Els grans centres comercials esdevenen les noves esglésies. Són el lloc on vas a passar l’estona quan tens temps lliure -comprant, naturalment-, on pots anar a veure tal vegada un film als multicines, mentre esperes per continuar comprant, i on pots dinar o sopar entre compra i compra. Potser fins i tot t’hi trobes vesins, coneguts i saludats diversos. Àdhuc hi ha hagut campanyes soterrades en què es difonia la notícia que, a una determinada hora i vora uns determinats prestatges, s’hi anava a lligar!

Joan Ramon Resina considera que l’estupidització passa per l’individualisme exagerat, pel fet de tallar vincles en la societat, i pel fet de tenir ciutadans cada vegada més acrítics, més guiats per algun tipus de catecisme que els dóna seguretat i del qual no poden prescindir per anar per la vida. Arribats a aquest punt, hem d’aclarir que no cal confondre liberalisme amb individualisme. Ben al contrari: el liberalisme neix amb la idea de construir societats democràtiques. I l’exercici de la democràcia exigeix, així mateix, l’existència de comunitat, l’exitència i el reforçament dels llaços comunitaris. Perquè l’exercici de la democràcia passa per organitzar la vida en comú, no per reforçar les característiques dels individus completament aïllats.

Idò vejau miracle! Dos pensadors d’òrbites polítiques completament diferents, absolutament antagònics en molts aspectes del seu pensament, remarquen un dels handicaps que té actualment, arreu del món, la democràcia: l’expansió d’un individualisme acrític i petri. I el repte que tenim tots plegats de tornar a fer societat, de tornar a reestablir lligams comunitaris, de treballar conjuntament els uns amb els altres. Per salut democràtica. Però també per salut individual.