Del bagatge constitucional espanyol

De la Constitució espanyola se’n sol parlar des d’una gran curtor de mires. Se’n parla com si Espanya no hagués cedit sobirania per cap cantó i constinuàs sent un estat dels forjats al segle XIX, sense que res de nou per comentar. Avui, pens que per sort i perquè ens ho vàrem treballar, el Regne d’Espanya forma part de la Unió Europea. De manera que les cartes europees, per exemple, formen part del bagatge constitucional espanyol. Són, per dir-ho d’alguna manera, com si fossin part de la Constitució espanyola. Com ho són els Tractats, que Espanya ha anat ratificant així com s’han anat aprovant. El bagatge comunitari europeu és bagatge constitucional espanyol. Ho dic per a aquells que erròniament pensen que per dalt de la Constitució espanyola no hi ha res més.

De vegades, la Constitució -o la lectura interessada que se’n fa, d’una manera que sembla majoritària- guarda algunes distàncies amb el nou bagatge constitucional que procedeix de la Unió Europea. Per posar un exemple del meu ram, el Regne d’Espanya ha signat i ha ratificat la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, però la incompleix a consciència any rere any, i no rectifica, malgrat que la Comissió d’experts que en fa el seguiment cada cinc anys ho va posant de manifest.

Què retreuen a l’Estat espanyol els experts de la Comissió de seguiment de la CELROM, a hores d’ara? Coses diverses. Algunes tenen a veure amb l’estatus de determinades llengües, en algunes àrees del territori espanyol. Per exemple, li retreuen que llengües com l’astur-lleonès, el portuguès (a Olivença, Extremadura), l’aragonès, l’àrab (a Ceuta) o l’amazic (a Melilla) no tenguin una presència com pertocaria dins el sistema educatiu. Avui els nens que parlen aquestes llengües tenen un ensenyament (públic i/o privat) exclusivament amb el castellà com a llengua vehicular, cosa que va contra la CELROM. És a dir, contra la Constitució espanyola.

En relació a la nostra llengua, la Comissió d’experts alerta que el català no és oficial a l’Aragó (malgrat ser la llengua territorial de la Franja), ni ho és a Múrcia (malgrat ser la llengua territorial al Carxe).
Un altre element que posen de manifest és que hi ha àmbits en què, malgrat l’oficialitat lingüística d’algunes llengües emparades per la CELROM, aquesta oficialitat no s’aplica de manera adequada.

Pens que aquí toca fer un aclariment: en aquests últims temps, en determinat discurs públic, es parla de «llengües cooficials», però no s’hi sol incloure el castellà. Com si hi hagués llengües cooficials i una llengua oficial. Res més fals ni més antilingüístic i antigramatical. Una llengua és sempre cooficial amb una altra. De manera que, a les Illes Balears, el castellà és cooficial amb el català, igual que el català és cooficial amb el castellà. Però alguns intenten jerarquitzar. En contra de la Constitució espanyola, per cert, per molt juristes que puguin ser alguns dels que ho fan. Perquè no vull suposar que ho facin per ignorància.

Parlant de juristes, la Comissió de seguiment posa de manifest la poca adequació de la Justícia a l’oficialitat de les diferents llengües. Ni a Euskadi ens trobam un 50% de les sentències en euskera, com seria natural (pel cap baix), ni a les Balears n’hi ha cap majoria en català. Ben al contrari: arreu són un percentatge ínfim. Hi torn a insistir: en contra del bagatge constitucional espanyol, és a dir, en contra de la Constitució espanyola.

Tot plegat em duu a la següent reflexió: hem de treballar intensament per la unitat. Però no per cap unitat que, paradoxalment, ens divideixi, sinó per una unitat que ens reforci, com és la unitat d’Europa. Ja va sent hora de passar del projecte només de club d’estats a un projecte de més llarga vista, com serien els Estats Units d’Europa. Mentrestant, ens hem d’empassar, volis nolis, la carcúndia anticonstitucional.