Un puerto de Menorca. | Imagen de youness etmaiti en Pixabay

Fa un parell (estricte, no pagès) de setmanes que va sortir la notícia, gràcies a la immediatesa i la difusió de les piulades, que una professora barcelonina havia retret, al butlletí de qualificacions, a un jove estudiant el seu «accent menorquí», tot comminant-lo a «corregir-lo». En llegir la nova, no vaig poder evitar de pensar en l'admirat Carlo Cipolla, professor d'Standford i historiador eminent, quan en el seu tractat sobre l'estupidesa (una autèntica joia, una miniatura deliciosa) diu que el percentatge d'estúpids és aproximadament igual pertot arreu, a totes les professions, a tots els segments socials, a totes les franges d'edat, etcètera. La professora barcelonina, evidentment, forma part de la quota a què feia referència el professor Cipolla.

Suposam que la professora en qüestió ho devia ser de Llengua Catalana. O potser no. Però, en qualsevol cas, per exercir a la nostra part del mon, comptava amb el certificat de coneixements de llengua que li permet fer part del sistema educatiu a les nostres regions. Si aquesta dona tenia el C1 de Català havia de saber, necessàriament, que la llengua catalana és parlada en un territori que comprèn de Salses a Guardamar (en l'eix nord-sud) i de Fraga a l'Alguer (a l'eix oest-est). També havia de sebre que hi ha dos «accents» bàsics del català: l'oriental i l'occidental (és a dir, els que pronuncien com ho feim a Eivissa -o com ho fan a Menorca- i els que ho fan «a la valenciana», com a les Terres de l'Ebre o a Lleida). Com a professora d'ensenyament secundari, no podia desconèixer, endemés, que l'«accent» dels menorquins coincideix, per àrea, amb el dels barcelonins (ço és que tant el menorquí com el barceloní formen part del català oriental, igual que el mallorquí, l'eivissenc o el rossellonès). I no podia ignorar, tampoc, que, mentre siguin genuïns, tots els accents són correctes. O així se sol dir, en relació a la pronúncia de la llengua catalana.

Si l'al·lot d'origen menorquí de torn és capaç de pronunciar les vuit vocals, recitar els setze jutges sense que els antiborbònics l'haguessin penjat per una banda i dir com toca la llista de fricatives, africades i tot això, no ha de canviar res del seu «accent». Tan correcte com el dels barcelonins, si encara en queda cap que pronunciï tots els fonemes a què abans feia referència.

Vull pensar que, al centre educatiu on treballa, ja li deuen haver estirat les orelles a la professora en qüestió, tot aclarint-li algunes coses importants sobre els «accents» i sobre l'abast de la llengua catalana. I, si no ho han fet, ja fan tard. Però tampoc no hem de perdre de vista la realitat, en relació al Principat. Hi ha molta gent, a la Catalunya estricta, que considera que els que parlen català són ells, i que la resta parlam coses que s'hi assemblen, però que no acaben de ser català del tot. Com és el cas que comentam. Encara hi ha més principatins que consideren que els catalans són ells, cosa en què la majoria dels baleàrics i dels valencians, lamentablement, els donam la raó. I tot plegat genera no només divisió, sinó, i això encara és més greu, confusió mental i intel·lectual (no confonguem els dos tipus de confusió).

El menorquí és igual de català que el barceloní. L'accent menorquí és tan genuïnament català com el barceloní. El parlar de Menorca forma part del mateix diasistema lingüístic (perdonau el tecnicisme) que el parlar de l'anomenada Ciutat Comtal. Locutar a TV3 o a Catalunya Ràdio (o a IB3 o a IB3 Ràdio) amb accent de Menorca o amb accent de Barcelona resulta exactament igual de correcte i d'acceptable.

La ignorància és punyetera, però l'estupidesa encara ho és més. Com ho és, ai las!, la indiferència. Hi ha barcelonins que venen a les nostres illes i no capten res de l'accent local perquè hi funcionen sistemàticament en castellà (com si se n'haguessin anat fora de Catalunya). Com n'hi ha que a Eivissa li diuen «Ibiza» i t'amollen frases com «ascolta, noi, aquest any me'n vaig de vacances a Ibiza». Es tracta, naturalment, dels que coneixen (i segurament estimen) més poc la seua llengua, la nostra llengua.

Sort que encara hi ha gent desperta, com els estudiants del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans que varen descobrir que un infiltrat de la policia ho era perquè deia que era mallorquí però tenia accent menorquí. Ai, l'accent!