Sa llengua de Menorca

Es menorquí es mor. I no és només per mor des castellà com alguns mos volen fer creure, ja que un idioma només es mor quan es seus parlants deixen de transmetre'l an es seus fills, i això, afortunadament, encara no passa a Menorca. Ses famílies menorquines, gràcies a Déu, encara no han girat sa llengua. Així i tot, Menorca és s'illa de ses Balears on més es conserva es nostro idioma. No conec ningú que a ca seua hagin parlat en pla tota sa vida i, de repent, ara xerrin es castellà an es seus fills. En canvi, sí que veim com sa jovenea ja xerra d'una altra manera. Es boixos ja no empren aquell ric i eixerit llenguatge que es seus pares van aprendre des seus majors. I no ho fan perquè s'hagin passat an es castellà, precisament.

Es menorquí s'està morint perquè sa pressió des català estàndard està canviant, o més ben dit, ha canviat ja, sa nostra manera de parlar. Una conseqüència que és de caixó, si tenim en compte que es menorquí, s'eivissenc i es mallorquí han sét arraconat de tots es usos cults, oficials i acadèmics amb so beneplàcit d'una classe política poruga que ha fet sa farina blana a s'hora de defendre'l. Aquesta subversió de ses nostres modalitats insulars es manifesta de maneres molt diverses, com sa pèrdua de modismes i frases fetes o sa desconeixença de moltes paraules que, fins fa ben poc, encara usàvem per designar coses que avui en dia designam amb sos seus sinònims catalans. N'és un exemple s'anomalia que vivim a ses nostres illes, on ara són es néts es qui corregeixen es seus majors —i no al revés— perquè no parlen es català que els hi ensenyen a s'escola.

Es boixos ja no diuen si jo cantàs o si jo t'estimàs; ara diuen «cantés» i «t'estimés»; ja no diuen jo som —cultisme baleàric provinent des llatí ego sum—, ara diuen «sóc»; ja no són fadrins, sinó «solters»; ja no posen coses damunt sa taula, sinó a «sobre»; ja no fan ses coses a la vegada, sinó «alhora»; ja no segueixen un orde sinó un «ordre»; ja no saben què és anar a fer es servici, ara només coneixen «serveis»; ara ja no tenen vacacions en s'estiu, ara tenen vacances; i fins i tot n'hi ha que ja no tenen llinatges, ara tenen «cognoms». En fi, que de cada bogada perdem un llençol.

De petit, hi va haver un llibre que em va marcar. Menorca, es meu país. Des mestre ferrerienc Bartomeu Florit Coll. En es pròleg, sa filla, Catalina Florit mos diu que «per ell, lo important ha estat sempre mantenir ses arrels i defensar que ‘lo propi', sa nostra llengua o ses nostres costums són tan respectables com ses de qualsevol altre lloc, per suposat sense despreciar ningú. Com vaig sentir dir an en Miquel de Palol, reconegut poeta, xerrant en una entrevista sobre sa llengua: ‘S'excessiva estandarització de sa mateixa mos va menant a un progressiu empobriment des conjunt'». I segueix, ella, «ha de ser s'amplitud de registres lingüístics sa que mos faci d'indicador de sa bona salut de sa nostra llengua. Ses diferents variants des nostro àmbit històric i cultural s'han de potenciar i recolzar, ja que només d'aquesta manera sa nostra riquesa espiritual assegurarà sa seva pervivència dins d'un món cada vegada més globalitzat».

Ni més, ni manco. Això és lo que, humilment, pretenem amb Sa llengua de Menorca. Que siga un manual de resistència pes menorquins —i eivissencs, formenterers i mallorquins— que encara estimam sa nostra llengua. Balears que no mos consideram analfabets, ni incults, ni ignorants, ni tampoc castellanistes ni anticatalanistes per, senzillament, voler conservar ses nostres modalitats i mantenir viva s'essència des nostros pares, majors i antepassats. Perquè com va dir es meu bon amic i escriptor, Jaume Anglada: «Per defensar lo nostro no és necessari atacar ets altres».

Sa Llengua de Menorca és un llibre per defendre es menorquí —i s'eivissenc i es mallorquí— sense mitges tintes i sense complexos davant ses mentides catalanistes que, en nom de sa ciència, s'han dit per desprestigiar es nostro dialecte. Si es balear encara segueix viu és gràcies a ses famílies que l'han seguit parlant de generació en generació; no a uns poders públics que, en lloc de vetlar per sa seua preservació, han fet precisament tot lo contrari. Aquesta obra va especialment dedicada a totes ses famílies balears que, amb tot en sa seua contra, no s'han doblegat davant sa pressió catalanista i han seguit parlant en eivissenc, menorquí o mallorquí an es seus fills. Perquè tothom qui vulga puga opinar i defendre es balear sense que el facin callar en nom de no se sap quina ciència. Perquè ni una agressió més contra es nostro eivissenc, menorquí i mallorquí torni a quedar sense resposta.