Europa ha de seduir

Que hi hagués tantes crítiques al fet que la primera ministra britànica Theresa May organigtzàs un referèndum perquè els britànics decidissin si volien continuar dins la Unió Europea o si no, deixa molt més en evidència els europeus que no els britànics. El Regne Unit va resoldre la qüestió de l’única manera que es pot resoldre decentment: passant la veu a la gent, que, al cap i a la fi, ha decidit.

Que ara mateix hi hagi líders europeus que considerin que el Regne Unit, convenientment pressionat des de Brussel·les, es podria fer endarrere, i hom podria trobar un camí perquè seguís dins la Unió Europea, tampoc no diu gaire del respecte dels europeus a les decisions preses democràticament. Potser perquè el Regne Unit fa quatre segles que és una democràcia i a la majoria de llocs d’Europa a penes en portam unes dècades. Comparem, sense anar més lluny, la manera com el Regne Unit ha tractat la qüestió de l’autodeterminació d’Escòcia i com el Regne d’Espanya (membre de la Unió Europea i sense cap intenció de sortir-ne) ha tractat la qüestió de l’autodeterminació de Catalunya. No hi ha color, es miri com es miri.

El brèxit encara ha pegat una bufetada sonora al govern britànic, i, més concretament, a la primera ministra Theresa May, votant en contra de l’acord que hi havia entre el govern britànic i les autoritats europees. Certament, des de la nostra posició, és molt fàcil carregar-li tota la culpa al govern britànic. Però segurament a Brussel·les haurien pogut fer les coses més fàcils per a la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, haurien pogut treballar per un final amistós, que permetés una continuació de bon veïnatge. Encara diria més: si a Brussel·les s’haguessin preocupat a temps de la possible sortida del Regne Unit de la Unió Europea, probablement s’hauria pogut evitar el desastre que, des del meu punt de vista, suposa el brèxit. Però els líders europeus no varen fer ni el més mínim esforç perquè el Regne Unit continuàs dins l’Europa política en construcció. Ben al contrari, deixaren passar l’assumpte com si no tengués res a veure amb ells, cosa que demostra una escassa vocació europea per part dels que varen actuar així, amb Jean-Claude Juncker al capdavant.
Els dirigents europeus han seguit en tot moment l’estratègia de posar les coses difícils al govern britànic, a fi i efecte de fer descarrilar una sortida amistosa i cooperativa. I han abocat el Regne Unit a haver-ne de sortir d’una manera considerablement més traumàtica. Però el trauma, si es produeix, no serà només per als britànics, sinó que, malauradament, en major o menor mesura, afectarà el conjunt dels europeus.

De tot aquest desori, en queda la imatge d’uns britànics que, a nivell polític, constitueixen una autèntica olla de caragols. Però també en queda una imatge profundament gris i antipàtica d’Europa. Jean-Claude Juncker i el seu equip passaran a la Història com un dels més nefastos que fins ara ha tengut la Unió Europea. No només no varen fer res per seduir els britànics i per intentar que continuassin dins la Unió Europea, sinó que també han treballat per torpedinar un brèxit suau. Es veu que, sense que mai ho hagin manifestat, perquè seria políticament excessivament incorrecte, no volien que la cosa anàs rodada. I prefereixen un futur amb conflictes amb el Regne Unit que no un futur amb bon veïnatge. I, de passada, creen un problema a Irlanda que fins ara no existia.

Europa necessita urgentment canvi de lideratges. Necessitam lideratges europeus que sedueixin, que facin propostes que convencin la gent, que aportin solucions als problemes principals que tenen els europeus, que es mostrin útils als ciutadans, que facin créixer en positiu el projecte europeu. Necessitam canvis de grans dimensions, a Brussel·les, si volem que el projecte europeu eviti tenir ben aviat autèntic plom a l’ala.