El dia dos d'aquest mes ens ha deixat, als noranta anys, en Pere Antoni Serra Bauzà, creador del Grup Serra, sense cap mena de dubte el grup privat de comunicació més potent de les Illes Balears. El Grup Serra abasta el diari Última Hora (el de més tirada de tot l'arxipèlag, amb el qual es troba vinculat el mitjà des del qual escric aquesta columna d'opinió), el Diari de Balears (antic diari de la cadena del Movimiento que, adquirit pel Grup Serra, va ser el primer a publicar-se en llengua catalana a les nostres illes), el Majorca Daily Bulletin, que s'edita des de l'any 1961 (és a dir, des de fa cinquanta-set anys), en anglès des del primer moment. I la revista Mallorca Magazin, editada en llengua alemanya. Així mateix, el grup compta amb una cadena de ràdio, una productora de televisió… i la revista més antiga, ben probablement, del Regne d'Espanya: el setmanari Sóller, editat des de la dècada dels vuitantes del segle XIX.
Si vaig tenir ocasió de tractar, escadusserament, és ben veritat, amb Pere Serra va ser de la mà del seu fill Miquel, amb qui he tengut un tracte més sovintejat. Actualment en Miquel Serra dirigeix el diari Última Hora, i abans havia dirigit el Diari de Balears. Va tenir, així mateix, una intervenció destacada a l'hora d'aconseguir que el diari Ara tengués presència a les nostres illes, en forma de l'edició d'Ara Balears.
El record en una ocasió que vaig visitar el Palau de la Premsa, seu del Grup, al Passeig Mallorca, a Palma, voltat de quadres, de litografies i de papers i llibres per tots els cantons. “Fa uns dies vaig trobar aquest Miró”, em va dir, com qui no vol la cosa. “Fa temps que li anava darrere”. Ben a la vora, hi tenia un Picasso autèntic. M'ho mostrava com si fos la cosa més natural del món.
De fet, Pere Serra havia estat un bon amic del pintor Joan Miró. Ell mateix va escriure un llibre titulat Miró i Mallorca, glosant la relació del genial pintor amb l'illa de Mallorca, que va comptar amb edicions en català, espanyol, francès, anglès, alemany, italià i, si no vaig errat d'osques, també japonès.
En Pere Serra ha fet part d'una casta d'emprenedors de les Illes Balears que haurien d'haver estat exemple del que hauria pogut ser una burgesia nostra i il·lustrada. Un dels grans problemes que tenen les nostres illes, des del meu punt de vista, és que hi ha gent que té molts diners però molt poca cultura. I la combinació pot resultar d'allò més nefasta. Els diners –aconseguibles amb ull econòmic i esperit emprenedor- sempre haurien d'anar acompanyats d'un mínim de cultura, i d'un amor per l'art i per la ciència. Quan analitzam la història de la nostra literatura, per exemple, ens trobam com en una etapa tan fosca com la de la dictadura de Primo de Rivera, va poder sobreviure gràcies a l'aportació de membres de la burgesia catalana que tenien prou diners com per fer-la surar. I prou cultura com per saber que havien de fer de mecenes i que la Història els ho reconeixeria. Sense Francesc Cambó, no hauria estat possible l'extraordinària Col·lecció Bernat Metge, on hi tenim traduïts al català tots els clàssics grecs i llatins.
Aquest tipus d'alta burgesia, compromès amb la llengua i amb l'art, enamorat de la cultura pròpia (i, per tant, obert a enamorar-se de les altres), és poc freqüent a les Illes Balears. Ho atribuesc al fet que he esmentat anteriorment: hi ha emprenedors que han fet molts diners que no llegeixen un llibre ni per medecina, que no entenen ni un borrall de pintura i que amb prou feines saben situar els seus negocis dins el mapa. Per això pens que en Pere Serra hauria de ser un exemple per a les grans fortunes de les nostres illes. Perquè res que tengués a veure amb la producció cultural no semblava ser-li aliè. Tot li interessava, i amb tot era capaç de mostrar-hi entusiasme i emoció. Guard a casa una edició extraordinària de La Faula de Guillem de Torroella, el nostre clàssic medieval, que va editar amb litografies de Juli Ramis. Una autèntica joia. Per publicar-la, Pere Serra havia de conèixer els nostres clàssics, havia de tenir nocions clares de la literatura catalana medieval i havia de saber valorar-la. Com havia de tenir pipella per publicar la primera edició de Bearn, de Llorenç Villalonga, o de La familia de Pascual Duarte, de Camilo José Cela (que, per cert, cosa poc coneguda, va editar poc després traduïda al català, en ple franquisme).
He de dir que en guard un record ben agradable. Home de conversa fàcil, interessat pel devenir del món, gran coneixedor tant de l'actualitat com de la Història, amb un humor entre noucentista i solleric, vull insistir que seria molt bo que fos un exemple per aquells emprenedors de les nostres illes que es facin conscients que riquesa sense cultura no pot causar mai prou satisfacció.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
De momento no hay comentarios.