Escòcia hi torna

Certament, en el referèndum d'autodeterminació que pactaren els governs d'Escòcia i del Regne Unit (i que, hi vull insistir, podria constituir un bon exemple per a les relacions entre el Regne d'Espanya i Catalunya), els escocesos varen decidir continuar dins el Regne Unit. Però no ho és menys que, en un referèndum posterior, en què el Regne Unit decidia si continuar o no dins la Unió Europea (una aposta molt arriscada per part de David Cameron), els escocesos varen decidir continuar dins la Unió mentre que a la resta de la Gran Bretanya el vot fou contrari.

Els escocesos, doncs, es poden armar d'europeisme per afiançar la seua sobirania nacional. De manera que la paradoxa escocesa plasma, una vegada més, el que port anys defensant: que és justament l'afiançament de la Unió Europea, el reforçament d'Europa, allò que dona més sentit als processos d'independència a les nacions sense estat que optin per aquest camí.

El cas d'Irlanda del Nord també resulta ben interessant. El conflicte que havia enfrontat unionistes i nacionalistes irlandesos –conflicte sagnant i enquistat com n'hi ha hagut pocs- va trobar digna sortida en una àmplia autonomia de l'Ulster i l'acceptació que guarda relacions especials amb la República d'Irlanda. Sense ser-ho nominalment, cada cop la posició de l'Ulster s'assembla més a la d'una sobirania compartida. Idò bé, els nordirlandesos també votaren majoritàriament a favor de romandre dins la Unió Europea. I la divisió del vot va ser d'allò més evident: els nacionalistes irlandesos, els partidaris d'unir l'Ulster amb la resta d'Irlanda, votaren favorablement a mantenir el Regne Unit dins la Unió Europea, mentre que els unionistes probritànics votaren majoritàriament en contra.

Pels mateixos set sous que Escòcia pot reclamar un nou referèndum (que ja té proposta aproximada de data de celebració) per donar sortida a allò que els escocesos varen votar en el segon referèndum, el del Brèxit, també ho poden fer els irlandesos del nord. Allà també es va votar majoritàriament a favor de mantenir el Regne Unit dins la Unió Europea. Per tant, els seus dirigents han de trobar alguna manera de donar resposta a allò que, democràticament, ha votat la gent en referèndum.

La ministra principal d'Escòcia, na Nicola Sturgeon, immediatament després del referèndum del Brèxit, es va posar en contacte amb els principals dirigents de les institucions europees per posar de manifest la voluntat d'Escòcia de mantenir-se dins la Unió. A Irlanda del Nord no s'han fet passos en aquesta direcció, però els sectors “irlandesistes” no es resignen a sortir de la Unió Europea amb la resta dels britànics.

La resposta, des d'Europa, ha estat extraordinàriament tèbia. Ara tenen al davant unes dures negociacions amb el govern del Regne Unit per establir les condicions de la sortida d'aquest estat de la Unió Europea. Crec que, al llarg de la Història, els britànics han demostrat la seua capacitat negociadora i, per tant, podem augurar que la qüestió no es resoldrà gaire fàcilment. Però entenc que els líders europeus no poden deixar penjats aquells europeus que, a nacions com Escòcia o a Irlanda del Nord, volen continuar mantenint-se dins la Unió Europea.

No crec que la Unió Europea vagi sobrada d'adhesions ni de simpaties per anar deixant a la intempèrie aquests europeistes revenguts (sigui per convenciment, sigui per simple pragmatisme). No ha estat el pitjor dels ciments per construir Europa, el pragmatisme. Però, tot sovent, el pragmatisme cau aixafat per la ideologia. I no per l'europeista, precisament.