L'adveniment del turisme a la literatura sobre Eivissa (I)

La història del turisme pot analitzar-se a partir de fonts realment diverses. En primer lloc, sempre es factible un estudi formal basat en fonts historiogràfiques clàssiques com els documents legals, les declaracions de polítics o les pàgines dels diaris. Una segona vessant utilitza dades econòmiques, ja que el turisme és un negoci que deixa la seva empremta a les estadístiques comercials, d'ocupació, monetàries, etc. de la destinació. Però si un element distingeix al turisme és la presència sistemàtica de fonts literàries i artístiques, els primers aventurers que arriben a un lloc tenen una tendència compulsiva a deixar per escrit les seves impressions, a transmetre a tot qui els vulgui llegir els seus sentiments envers els llocs visitats.

En aquest article i els pròxims, volem utilitzar aquesta via literària per aproximar-nos als inicis del turisme a la illa d'Eivissa, ho farem, en primer lloc, utilitzant dos textos molt semblants en el sentit de tractar-se de relats autobiogràfics, en els quals els autors relaten les seves vivències a l'illa Eivissa, fonamentalment a Sa Cala, entre 1960 i 1964.

Els nostres textos de referència són El camino a San Vicente del noruec Leif Borthen i Crepúsculo sobre Sa Cala de la britànica Alexis Brown, tots dos editats a Eivissa per Barbary Press. El primer text és fonamentalment un llibre de viatges basat en els records personals de l'autor, el qual es permet sovint llicències literàries en forma de personatges ficticis, estereotipats o la descripció de situacions poc realistes. L'autora anglesa, en canvi, ens ofereix un autèntic llibre autobiogràfic, sempre precís i exacte en la descripció dels seus records.

Avui ens centrarem en l'obra de Borthen que inicia el seu llibre amb una onírica descripció de la colorista colònia de residents estrangers que vivia a la ciutat d'Eivissa l'any 1960. Ens fa present les seves estranyes tendències indumentàries i, indirectament, la vinculació econòmica que aquesta colònia tenia amb el turisme. A les seves pàgines hi apareixen el marxant d'art Ernesto Ehrenfeld o un resident francès –Henri de Vilmorin– que flastoma contra el turisme i els turistes, però, que tot seguit, reconeix que viu de llogar la seva casa a potentats americans per als quals exerceix personalment d'exquisit cuiner francès. Les paraules del noruec acaben transmetent una estranya sensació amarga en referir-se als quatre-cents components d'aquest estrany zoològic humà: «Eivissa és una illa en la qual no pots estar assegut un minut a una terrassa de cafè sense que aflori algun drama. És l'illa a la qual han estat arrossegats els que no poden romandre al seu país, a la seva terra [...]. Entre ells, hi ha poques persones que es puguin classificar de ‘normals'. La majoria porten dins seu una tragèdia personal que els ha aclaparat fins més enllà del punt de retorn, més enllà del moment en què encara podien salvar-se".

També és molt interessant la seva reflexió personal sobre els nous inconformistes que tot just començaven a aparèixer en aquell moment per l'illa: els beatniks. Borthen veu aquest nous inconformistes com a una tribu significativament allunyada dels inadaptats socials que va produir la societat de la seva generació en el període de entreguerres. Els predecessors dels hippies representen per a l'autor noruec un nou món «completament aliè» que ell té poques possibilitats d'explorar i, probablement, tampoc té un especial interès en fer-ho.

Quan Borthen arribà a la ciutat d'Eivissa a principis de 1960 aquesta estava experimentant un accelerat procés de transformació urbanística que no passà desapercebut als seus ulls desperts. Poques persones ho poden descriure millor que ell, que ja havia estat a Eivissa en els anys trenta. El primer que fa és destacar el que no sent: la pudor. El noruec recordava que vint-i-vuit anys enrere Vila era una ciutat bruta, empestada d'aigües residuals que corrien lliurement pels carrers. En aquell moment la ciutat ja disposava de clavegueram i creixia en direcció a l'Avinguda Espanya i Figueretes, on «estava naixent una Eivissa totalment nova i moderna», completament modelada pel turisme.

El contrapunt a la modernitat urbanística de la ciutat ens el dona l'autobús que transportà al nostre autor fins a Sant Joan, un vehicle estrafolari que ràpidament reconegué com el mateix que havia fet servir quasi trenta anys enrere en la seva anterior visita. És la primera indicació d'una idea que recorre transversalment el nostre text: l'illa ha estat sotmesa a un procés de congelat, de bloqueig que l'ha mantinguda inalterada durant vint anys a partir de 1936. Ara bé, aquesta manca d'evolució no ha estat el resultat de la voluntat dels illencs, sinó la indesitjada conseqüència de la Guerra Civil i la terrible postguerra, recordada en el nostre text com un període miserable tant pel que fa a l'esfera econòmica com a la humana. Sobrepassat aquest dramàtic parèntesi, els eivissencs es llancen sense pensar-s'hi lo més mínim a aprofitar les oportunitats existents per cremar etapes a la màxima velocitat possible i recuperar el temps, el benestar, perdut.

A Sa Cala, en aquell moment l'espai més endarrerit i aïllat d'Eivissa, les esperances de creixement econòmic estaven totalment focalitzades en la carretera que havia d'unir-la amb Vila a través del poble de Sant Joan de Labritja. Borthen ens ho descriu amb una claredat tan rotunda com ingènua: «La carretera ja l'havien promès en els llunyans anys de la dictadura de Primo de Rivera, [...] tots la desitjaven amb la mateixa il·lusió i creien en la seva construcció tan cegament com en el segon Adveniment. Al cap i a la fi, era la carretera que portaria al poble l'alliberament i la salvació».

Aquesta fe en el progrés que vindria amb la nova carretera estava, segons Borthen, totalment vinculada al turisme. Que la futura infrastructura servís per fer arribar els productes agraris caleros al mercat de Vila o facilitar les visites dels residents al metge, eren avantatges de segon ordre respecte del veritable poder innovador associat a l'arribada dels "turistes", una entitat mítica, quasi bé celestial que havia de convertir-se en la punta de llança d'una nova era d'abundància i benestar.