Regne Unit-Unió Europea: trencament o pols?

Per donar visibilitat europea al UKIP, s'ha de dir que aquesta formació política ha comptat amb l'estrella mediàtica Nigel Farage, antic presentador de televisió a Anglaterra, com a portaveu a l'europarlament. I amb segones espases d'una bregositat innegable, com ara Wye.

Fruit d'aquestes tensions, especialment dures al si del Partit Conservador britànic, el premier David Cameron es troba en procés d'haver-se de plegar als amplis sectors que exigeixen un referèndum per saber si el Regne Unit ha de continuar o no dins la Unió Europea. Els britànics que no volen continuar fent part de la Unió Europea argumenten que Europa no s'està dotant de la necessària entitat política i que, per tant, a l'UE es prenen decisions que no compten amb una base democràtica. Els principals organismes de l'UE, tret del Parlament, no són elegits directament pels ciutadans, ni emanen del Parlament. Per tant, l'articulació europea no s'adiu amb la democràcia liberal clàssica. I això posa nerviosos els britànics, que compten amb el país amb més llarga tradició democràtica ininterrompuda de la nostra part del món.

Així mateix, juntament amb aquests bons propòsits democràtics, hem de tenir en compte la diferència que hi ha en relació a les polítiques de caire social. Des de la revolució conservadora que va portar a terme na Margaret Tatcher, les polítiques socials britàniques han estat molt per sota de la majoria de les que es duen a terme a l'Europa continental. Fins i tot els laboristes britànics són a una certa distància dels socialdemòcrates i dels socialistes europeus (i no em referesc només a la figura de Tony Blair, que s'acosta més als postulats liberals que a res altre). La Gran Bretanya exigeix més control de fronteres (recordem que el Regne Unit no forma part, per voluntat pròpia, de l'espai Schengen) i més control a l'hora d'acceptar refugiats d'altres parts del món (notablement, ara mateix, procedents de Síria).

A tots aquests elements s'hi afegeix el fet que la City viu molt de tot allò que intercanvia amb la resta de la Commonwealth. Per als britànics, les antigues colònies no constitueixen un espai on imposar el propi xovinisme a través de la llengua o la cultura (tot això ja es dóna per fet i ni tan sols hi pensen), sinó una àrea d'intercanvis comercials preferents i de polítiques econòmiques que més o menys vagin en la mateixa direcció. No es pot comparar en absolut el paper del Regne Unit en relació a la Commonwealth, posem per cas, al paper d'Espanya en relació a la Hispanitat o amb el de França en relació a la Francofonia. La impregnació britànica de la Commonwealth és molt més clara, molt més palpable i molt més potent.

La possibilitat que el Regne Unit deixi la Unió Europea –possibilitat que, tot sigui dit de passada, trob que no seria convenient per al conjunt de l'UE- obriria un nou escenari per a Escòcia. Na Nicola Sturgeon ja ha remarcat que, si la resta del Regne Unit vol sortir de la Unió Europea, Escòcia vol quedar-hi dins. De la mateixa manera, l'Scottish National Party és partidari que Escòcia adopti l'euro, en comptes de la lliura esterlina. Dins el món britànic, aquesta possibilitat no és en absolut descartable. Enlloc no hi ha cap disposició legal que digui que tots els països que formen el Regne Unit hagin de ser dins la Unió Europea, ni s'hagin d'adaptar als mateixos tractats internacionals, ni res de tot això. Enlloc tampoc no es diu que hagin de comptar amb la mateixa moneda.

Crec que, pel bé del projecte europeu, fóra bo que els partidaris de mantenir el Regne Unit dins la Unió Europea acabassin guanyant aquest pols (i ja sé que els meus bons amics d'Escòcia em retraurien aquesta opinió). Perquè la Unió Europea ja va prou desnortada per haver de posar-se a qüestionar la seua pròpia estructura.