Xico Marí Juan va néixer a cas Planet, a Sant Vicent de sa Cala, el 13 de gener de 1950. Un poble on encara segueix molt vinculat tot i que quan es va casar amb la seva dona, na Paquita, es varen traslladar a la casa que durant tres hiverns va construir en un petit solar de Can Sifre, a tocar de la frontera entre els municipis de Vila i de Sant Josep. «Aquesta era una finca molt grossa d’en Toni ‘Tonió’, que venia solars i podies comprar es metres que volguessis. Es meu germà em va ensenyar es terreny que volia comprar. Aquí no hi havia res, tot camp. Li vaig dir que no m’agradava mica, perquè no hi havia llum, cap carrer asfaltat, ni clavegueram… només parets de feixa. Em va veure desanimat i em va dir que es quedaria es terreny si al final no m’agradava», assegura en Xico.
Va haver d’esperar a tenir 21 anys per poder firmar l’escriptura del terreny de 450 m2, que va comprar al comptat a 212 pessetes/m2, i començar a aixecar ca seva. Feia molts anys que en Xico havia començat a fer feina. Encara anava a l’escola que a ell i a dos al·lots més, en Vicent d’en Riera i en Jaumet d’en Bosquets, els enganxaren per anar a treballar en la construcció de la carretera de sa Cala.
Després, va fer de cambrer als restaurants Can Gat i Can Miquel. Durant quatre estius també va fer de cambrer al Bar Voramar de Sant Antoni. «Fèiem de 15 a 16 hores cada dia. Treballàvem moltíssim. Es ‘jefe’ ens va dir que ens pagaria 3.500 pessetes i, com va veure que hi havia tanta feina, ens pagava mil pessetes més cada mes. I a s’any següent, ja ens va pagar un 15 % de sa caixa. Aquells anys es guanyava molt, però també fent molta feina», recorda.
Ell i la seva dona portaren endavant durant deu anys una botiga de queviures molt a prop de ca seua. «També feia sa compra des tres restaurants des meu germà: La Sirena, s’Industrial i es Pío Lindo, a més de sa botiga. Em feien una llista a cada banda, anava a comprar, ho repartia i, després, a treballar a sa botiga». El 1974, l’any que es va casar, en Xico començà a treballar al restaurant Es Prensó, «perquè era una feina de tot s’any».
Però va ser al bar La Sirena, que estava just davant del Cine Cartago, on va conèixer la seva dona. «Un dia de Sant Josep va venir en Toni de sa Botiga, de Sant Joan amb sa seua al·lota i na Paquita. Elles eren molt amigues i varen venir allí a fer cafè. Mon anàrem a fer una altra beure es quatre i així hem seguit fins ara».
En Xico recorda que son pare «va anar embarcat quasi tota la vida. Primer amb un llaüt que era d’en Català, que li deien ‘es llaüt negre’, i després amb en Joan de can Covetes, que era es meu tiu, i en Xomeu Bosquets». Una feina que va deixar després d’un bon ensurt a la mar. Son pare va quedar a casa amb grip i el seu germà Jaume el va substituir un parell de dies a bord del llaüt. En un viatge que anaren a Formentera a buscar arena, un maregada els va sorprendre enmig des Freus i gairebé perillaren tots. «No vull que un fill meu es mori a la mar», explica en Xico que va dir son pare. I el llaüt va acabar a Sant Antoni portant turistes.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
De momento no hay comentarios.