Vicent ‘Berris’ durant l’entrevista amb ‘Sa cadira des majors’.

Vicent ‘Berris’ durant l’entrevista amb ‘Sa cadira des majors’. | TEF

Juan A. TorresIbiza23/01/24 0:30
TW10

Vicent Marí té 82 anys. Nascut a Cas Berris i casat amb na Catalina de Can Xanxo des Cubells, ell és el tercer de sis germans. Sa mare era na Maria de Ca na Rosa, de Sant Josep. «Havíem de fer molta feina per poder viure, eren temps molt durs perquè havia acabat la guerra feia pocs anys. En aquell temps, es Cubells estava molt aïllat: no hi havia carretera, només un camí de carro molt dolent», recorda en Vicent ‘Berris'.

Per sort, a ca seva podien sembrar gràcies «a una aigua que sortia per ella mateixa. Teníem un hort petitet, però que ens anava molt bé en aquell temps perquè fèiem quatre hortalisses i patata per naltros». Assegura en Vicent que sap «molt poca lletra. A Sant Josep hi havia una escola pública, però havíem d'anar-hi a peu i a vegades feia mal temps, així que hi anàvem un dia de cada tants. A més, no hi havia cadira per a tots i només hi havia un mestre. Vaig aprendre una miqueta anant a escola a la nit, però era privat, havies de pagar i no hi havia sous».

La des Cubells és una de les esglésies rurals més noves. De fet, es va inaugurar l'any 1959 i en Vicent ‘Berris' hi va treballar quan era petit. «El mestre d'obres era un tal ‘Fita'. Duien el ciment de Vila en carros». ‘Berris' va treballar molts anys de picapedrer per després dedicar-se a la pesca. Un ofici que, però, només va practicar durant dos temporades. «Teníem el llaüt del sogre a Cala Llentrisca, però no em va agradar, no era rendible», apunta. En acabat, va estar 17 anys cuidant de la casa d'uns suïssos as Cubells, fins que es va jubilar.

Vicent ‘Berris' pertany a una de les dotze famílies que tenen part a l'illot des Vedrà, els coneguts com a vedraners. «Quan tenia set anys em pujaven dalt des Vedrà per veure com agafaven les cabres. Era perillós. Les hi tiraven pedres i tenien por i s'amagaven dins les coves», assenyala en Vicent, que afegeix que s'hi anava dos vegades a l'any a buscar les cabres: per Pasqua i per Nadal. «Per Pasqua s'agafaven dotze cabres, una per a cada família. Per Nadal se n'agafaven set, mitja per a cada família i l'altra es menjava a Cala d'Hort», recorda.

‘Berris' explica que els vedraners sortien de Cala d'Hort rumb cap es Vedrà «molt de matí. Hi anàvem en dos llaüts i un duia els comptes del rosari. El cap era el que manava què havia de fer cadascun. Agafàvem les cabres més velles i procurant que fossin els bocs».

El gran problema que tenien últimament les cabres era la falta d'aigua per les poques pluges. «Quan plovia molt, hi havia tres coves dalt des Vedrà per on sortia l'aigua. Havíem fet unes piques amb ciment i no els faltava aigua. Al final, férem un dipòsit d'aigua vora mar i dúiem l'aigua en llaüt. Era molt penós dur-la, perquè havíem de dur una bomba per omplir el dipòsit i, amb mal temps, el llaüt no podia atracar dalt les pedres».

‘Berris' admet que «les cabres s'havien de treure perquè no tenien aigua i no ens en cuidàvem, però no amb la brutorada que feren. Va ser horrorós. Em va llevar nits de dormir».