TW
0

El diumenge 23 de febrer, a les pàgines d’aquest mateix diari, va sortir una entrevista, ben interessant, a na María Luisa Cava de Llano, una de les polítiques que ha deixat empremta en la història d’Eivissa i del conjunt de les Illes Balears. També del Regne, a través dels seus càrrecs a Madrid. Com es deu poder deduir fàcilment de la lectura de les seues declaracions i d’allò que un servidor de tots vostès sol escriure en aquesta mateixa columna, hi ha molts aspectes, en les respostes de la senyora Cava de Llano, en els quals estic en desacord (un desacord que va del parcial al total, passant per tota una gamma d’intermedis). Però n’hi ha una, de resposta, que vaig trobar impactant, per com en poques línies dissecciona alguns dels problemes més grans que veig en el conjunt de la nostra societat.

Hi diu, textualment, el següent (traduesc): «Avui vivim en una societat en la que l’únic que importa és consumir, acopiar, tenir més, presumir... S’han perdut els valors: l’esforç, la integritat, el respecte a qui pensa diferent... Només pensam en el jo, a arribar més amunt que tu, a tenir més diners que tu...»

Hi apareixen diferents qüestions, però que totes operen en la mateixa direcció. Comença per la qüestió del consumisme. Avui, si més no per a les grans corporacions, les persones som consumidors abans que ciutadans, consumidors abans que votants, consumidors abans que subjectes de drets humans, consumidors abans que persones. A l’altar del consum s’hi sacrifiquen totes les prerrogatives que facin falta. Quan les classes mitjanes s’anaven eixamplant, no s’aspirava, em direu, a poder consumir de manera regular i eficient? La resposta seria que sí, que, efectivament, que hom aspirava a poder consumir, a tenir tot allò necessari per desenvolupar la pròpia vida. Però no a fer que consumir fos la finalitat en ella mateixa, l’objectiu primordial, una baula sense continuació en la cadena de la vida.

Acopiar va paral·lel amb consumir, i opera en el mateix sentit, igual que tenir més. Però el següent verb que fa servir el trob especialment interessant: presumir. De vegades, tenir més no s’usa per millorar substancialment la vida pròpia, sinó per fer-ne ostentació. Presumir, al cap i a la fi, consisteix a fer ostentació. Generalment, es tracta d’una mostra de la combinació -nefasta- entre poder adquisitiu i manca de cultura.

El problema de fons és que «només pensam en el jo». Com ja hem apuntat algunes vegades, en aquesta mateixa columna, no fa falta tenir ni tan sols un mínim coneixement de psiquiatria per saber que la reconcentració en el jo constitueix la benzina que alimenta bona part de les malalties mentals, mentre que el treball desinteressat en favor dels altres n’esdevé un bàlsam curatiu. Per això és tan recomanable fer coses per als altres per tal d’estar en pau amb un mateix. Així ha pogut sobreviure i evolucionar, l’espècie humana.

Acab el comentari amb una consideració sobre el que na María Luisa Cava de Llano considera valors que s’estan perdent («perduts», diu ella, directament). L’esforç. Sense esforç no hi ha res que meresqui la pena. Però vivim en un món que sembla marcar-nos, amb camí de llums, la tendència contrària a això. Ens convida a repenjar-nos en la comoditat, a fer que tot ens véngui donat, a limitar qualsevol classe de sofriment. La integritat. Em convida sovent a pensar-hi el fet que avui la mentida no penalitza com ho feia només fa un parell de dècades. Fa un temps, qualsevol polític, posem per cas, agafat in fraganti en una mentida tenia la seua carrera pràcticament acabada. Avui no només es menteix, sinó que ben habitualment aquells que menteixen se’n vanten i se n’ufanen públicament. Cosa que constitueix una bufetada doble per a tota la resta. I, finalment, el respecte a qui pensa diferent. Aquesta, al cap i a la fi, resulta l’eina bàsica per al funcionament de qualsevol democràcia.

La resposta també la trob interessant com a resum del que seria tota una ètica. Perquè en unes poques frases condensa els elements fonamentals de l’ètica cristiana, que, tant si ho volen els tractadistes «políticament correctes» com si no, constitueix un dels pilars fonamentals de la contrucció d’Europa. Almenys com l’hem entès fins ara.