Lideratge masclista

Manifestación por el 8M en Ibiza. | Daniel Espinosa

Bernat Joan i MaríIbiza16/03/22 6:32
TW7

La setmana passada celebràvem el 8 de Març, el Dia de la Dona, o de les Dones, o antic dia de la Dona Treballadora. Es tracta d'un dia per prendre consciència de les desigualtats encara existents esntre hòmens i dones, per prendre consciència de la necessitat d'avançar cap a la igualtat de gènere, per defensar la igualtat d'oportunitats, per recordar la bretxa salarial o el fet que les dones encara tenen més tendència a tenir cura de majors, infants, etc, que no els hòmens. Un dia, al cap i a la fi, encara, de reivindicació profunda.

Una de les qüestions que cada vegada afloren amb més força, pel 8 de Març, és la necessitat d'acabar amb la violència de base masclista. Cada any hi ha un munt de dones assassinades, de vegades per qui teòricament se les estima, amb una seqüel·la al darrere que ens hauria d'omplir de vergonya i potser també d'angoixa. Cada vegada afloren amb més claredat, segurament per mor de la capacitat de comunicació que tenim en ple segle XXI, conductes absolutament reprovables, sovent entre jóvens i adolescents (que, teòricament, haurien de ser ja una passa més endavant en l'escala educativa, i evolutiva). En un món que se suposa civilitzat sorgeixen manades de depravats, d'especímens que han tornat a les cavernes, que s'uneixen amb la intenció d'assetjar o fins i tot violar dones indefenses. Què està passat, perquè no es pugui contenir tota aquesta sagnia?

Passen coses molt diverses. Algunes les apunt només de passada (i les deixaré per a comentar més extensament en futurs papers, si escau, sobre aquesta mateixa qüestió). Per exemple, que no sempre s'apunta tota la diana, sinó només una part, i no sempre la central, a l'hora de diagnosticar les situacions. No he vist, durant les reivindicacions del passat 8 de Març, posem per cas, cap referència a la situació de les dones a les comunitats procedents de l'Amèrica Llatina (on, bàsicament, les dones treballen i malcrien els hòmens, que fan el ronso i abusen d'elles de maneres diverses i variades; ja sé que en faig una caricatura, però crec que té una base estadística prou clara). Tampoc no he vist ni sentit cap referència a la situació de les dones musulmanes, o procedents de països de majoria musulmana, o aparellades amb musulmans practicants. Atenció! El problema no ve de la religió, sinó de la interpretació que en fan una part important de les seues autoritats religioses. Com es corregeix, la desigualtat que han de patir les dones magrebines, fins i tot les que viuen entre nosaltres? Qui se solidaritza amb les que no volen practicar la religió, o, senzillament, es volen treure els símbols religiosos, però els marits, les famílies, etc, no els ho permeten? On és la llibertat de la dona, sota l'Islam? Per què les nostres feministes no s'ocupen d'aquests milers i milers de dones que viuen entre nosaltres i que s'ho passen ben malament, precisament, pel fet de ser dones?

Dit això -i deixats els temes per a papers posteriors-, apuntem als lideratges que prosperen dins la nostra societat. Observem, sense baixar de la superfície, que la majoria de lideratges (polítics, econòmics...) són masculins. Això, estadísticament, ja ens hauria de fer obrir els ulls. Però avui no vull posar l'exemple en aquest fet, ja endèmic, sinó en els emergents lideratges amb un component fonamentalment masclista. Els populismes, arreu del món, estan farcits d'aquest tipus de lideratge. Un Vladimir Putin, passejant sense camiseta dalt el cavall, enmig de prades nevades; un Duterte, a les Filipines, posant per davant que netejarà el país de drogaddictes i de camells, si fa falta al marge de les seues pròpies lleis; un Bolsonaro, blandint tota la seua parafernàlia militarista; un Trump mostrant totes les seues arts vellardes de suposat mascle alfa mostren el camí dels lideratges fonamentalment masclistes. Tots ells, sense que tenguem la més mínima notícia de com són dins els seus respectius àmbits familiars, se'ns apareixen immediatament com a maltractadors, com a individus capaços de sotmetre qui faci falta per aconseguir els seus objectius. I el primer element a sotmetre pot ser, perfectament, la dona que tenguin més a prop. Es tracta, hi insistesc, d'una imatge que es transmet, no res més, però que fa forat. Especialment entre els que tenen més tendència a admirar aquest tipus de lideratge, en comptes de sentir fàstic i menyspreu a l'hora d'observar-lo.

Els líders de l'extrema dreta nostrada es veu -i no deixa de sorprendre'm- que generen una certa admiració entre alguns jóvens, fins i tot si no s'acaben de sentir identificats amb la seua ideologia. Un tipus que es mostra tot ufanós dalt un cavall, cavalcant cap a no sabem on, com si fos un comte Arnau reencarnat, es veu que els cau bé. Uns individus que parlen molt fort, que fan callar els altres si no s'expressen amb els mateixos crits, que esgrimeixen arguments contundents per descerebrats que siguin, cauen bé, entre una certa joventut acrítica.

Arreu s'estan promovent lideratges masclistes. Lideratges que es basen en el domini, en la capacitat de controlar els altres, en el fet de parlar més fort i de donar uns arguments més contundents (encara que no siguin pensats, ni matisats, ni racionals), en el fet de treure pit i de posar-hi molta testosterona. I llavors ens queixam si el jove controla el mòbil de l'al·lota, si l'home pega a la dona, si se l'acaba estimant tant que la treu d'enmig, si tot duu a un final amb sang i fetge.