Sempre he defensat que és absolutament impossible, i, endemés, poc saludable, que els mitjans de comunicació es considerin a si mateixos despullats de tota ideologia. Els mitjans de comunicació tenen ideologia. No tots junts, sinó d'un en un. No ocorre, per exemple, com amb el Tribunal Suprem, que té ideologia, però la té de tots els membres, absolutament compacta, sense fisures. Si algun mitjà pretén no tenir ideologia és que es troba al costat del poder i que fa part, inexorablement, de la ideologia dominant, en una societat determinada. No pertot arreu ha de ser la mateixa, naturalment.

Dels mitjans, idò, no n'hem d'esperar que se'ns presentin com a «neutrals» o com a «ideològics», sinó que els fets en què basin la seua argumentació siguin objectius, responguin a la veritat d'allò que ha ocorregut. Faig aquests comentaris pensant en un episodi que mostra d'una manera flagrant no ja la ideologia, sinó la manipulació ideològica per part dels mitjans de comunicació d'un fet concret que ara s'ha sentenciat. Em referesc a la detenció de Tamara Carrasco, una activista dels Comitès de Defensa de la República (CDR), la setmana passada absolta de qualsevol delicte o falta. Poc després d'un episodi de protestes dels CDR, es va orquestrar un muntatge policial destinat a fer creure que aquesta organització era un grup terrorista, que pretenia cometre atemptats i que la lluita per la independència de Catalunya, fins aleshores totalment pacífica, passava a un altre estadi. Evidentment, hi havia molts interessats, a Espanya, a vendre aquest relat (que, d'altra banda, sabien que era totalment fals). Aquest relat no s'hauria pogut vendre només des de les institucions, ni des d'instàncies judicials, ni molt manco des de la policia. Feien falta, de totes totes, uns col·laboradors actius, que, amb la seua col·laboració, degradaven la professió: els mitjans de comunicació. Sense la col·laboració d'una majoria de mitjans de comunicació el relat dels CDR com a «organització terrorista» no s'hauria pogut aguantar de cap de les maneres.

L'estat profund espanyol, no fa falta dir-ho, va comptar amb aquests col·laboradors. Sempre hi ha comptat. Així, els principals diaris «nacionals» compraren el relat del muntatge en qüestió, i presentaren, en portada, na Tamara com una perillosa terrorista, els CDR com una espècie d'ETA catalana, i el catalanisme, en general, com un moviment tacat de sang (o aspirant a tacar-se'n). Varen treure la notícia en portada, amb foto de la suposada terrorista, i com a notícia principal l'ABC, La Razón, El Mundo i fins i tot el suposat diari progre El País. Tots. No fa falta dir que, a l'hora d'escriure aquest paper, he anat a buscar quants treuen en portada (no diguem ja com a notícia principal) la sentència del judici a Tamara Carrasco. I, bingo!, ho heu endevinat. Cap dels diaris que la varen acusar de terrorista avui no en diu res, almanco visible, ni com a cinquena notícia, en portada. Em fa peresa posar-me a investigar si n'hi ha cap que a la pàgina quaranta-cinc en tregui dos o tres línies per justificar que no ho amaguen. No ho sé. Però pens que tampoc no té cap importància. Si fossin mínimament objectius (sense haver de renunciar per res a la seua ideologia, que només l'ABC mostra directament, cosa que els honora), avui traurien la sentència exactament en el mateix espai que varen dedicar a l'acusació.

Però els lectors no s'explicarien què passava. O ells haurien d'explicar massa coses, entre elles moltes que no poden explicar-se sense perdre tota credibilitat.

Un mitjà de comunicació pot ser antiindependentista (de fet, tots els espanyols ho són), però no per això ha de fonamentar la seua ideologia en muntages o en notícies falses. Un diari molt conegut i molt llegit va inventar-se (perquè avui tothom ha constatat que era un pur invent) que Xavier Trias, exalcalde de Barcelona, tenia un compte milionari a Suïssa.

Es tractava de fer-li perdre les eleccions, perquè l'espanyolisme pogués col·locar la progre Colau al capdavant del consistori barceloní. L'operació, evidentment, tenia aquesta intenció. Era muntada des de l'estat profund espanyol, però necessitava col·laboradors necessaris: determinats periodistes. I els va trobar. El mitjà en qüestió, amb pretensiós títol d'universalitat, va publicar la mentida. Quan ho publicaven en portada, sabien que era mentida. Vull remarcar aquest fet. I varen aconseguir el seu objectiu, tot i que, mesos després, s'acabàs demostrant que era mentida.

Un dels signes que hem canviat de societat, un dels signes que té raó Zigmut Baumann quan diu que som en una «societat líquida» és que la mentida ja no penalitza. Qui pot continuar creient allò que diuen mitjans que amollen mentides ben tranquil·lament i que mai no rectifiquen ni en mostren penediment? Qui pot continuar avalant la feina dels que senzillament treballen no ja per a una determinada ideologia, sinó per a pràctiques fins i tot criminals per donar-li suport?