Un lloc al món?

Una qüestió important és si durant la nostra vida hem pogut anar construint una orientació pròpia per a viure i construir un camí propi i personal.

La pregunta no és sense importància, ja que les conseqüències d'haver hagut de seguir, sovint de manera inconscient, els designis dels altres, en comptes del que nosaltres volem, solen ser molt doloroses i punyents, quan en algun moment, es fa evident la impostura que hem ofegat el més autèntic de nosaltres mateixos per posar-hi al seu lloc el que algun «altre» esperava de nosaltres.

Perquè moltes persones renuncien a desenvolupar la seva pròpia identitat i a ser ells mateixos quan aquest camí és clau per a dignificar la pròpia vida?

No a tothom li ha estat concedit el mateix espai i les mateixes possibilitats per a poder desenvolupar el que és propi. Hi ha persones, que quasi des del primer moment, són assignades a determinades funcions, rols i papers en la seva família, tal vegada dramàticament necessaris en algun moment, però que neguen la possibilitat de desenvolupar la pròpia singularitat.

Per això, habitualment, és tan difícil començar el camí de la recerca d'un mateix; requereix sovint deixar moltes comoditats, qüestionar i desafiar moltes coses que s'han esperat de nosaltres, i haver de construir-se un mateix les seves pròpies certeses, així com batallar amb les pròpies contradiccions: ja no ens valdrà allò que altres han desitjat, esperat o proveït per nosaltres. No sempre és senzill emancipar-se de qüestions que no podem, o no volem, deixar fàcilment.

Sovint el que podem desitjar, i l'inici del camí de les coses que podríem arribar a desenvolupar, no és quelcom que sapiguem de manera instantània i directa. Ens habiten anhels i necessitats, que encara no s'han articulat com cal, o que estan molt impedits per altres elements que impossibiliten que puguem apropiar.no d'ells, ja que precisament constitueixen elements de la nostra identitat.

Cal anar obrint camí, movent-se, tal vegada equivocant-se, per anar construint el que un vol de la vida. En aquest trajecte, sovint cauen alguns vels, de manera dolorosa, però molt alliberadora: som éssers finits, no ho podem tenir tot; la incertesa pot aparèixer a cada pas que donem, no hi ha garantia en els passos que donem, ni ningú ens la pot donar.

Les limitacions, incomoditats, o patiments, formen part de la vida de tots i no hi ha procediment que els pugui eliminar de manera absoluta.

Davant d'això hi ha qui es narcotitza mirant-se al mirall del jo (sempre joves, sempre feliços, evitant qualsevol incomoditat...) per no veure allò que no volem veure; o qui fa per afrontar aquestes mancances inherents al fet de ser una persona per portar-les de la manera més digne possible.

El nostre temps no és infinit, i buscar un lloc al món implica fer-se càrrec un mateix de moltes coses.