Els físics teòrics diuen que el temps no existeix. Immediatament matisen que això és «en el món de les partícules elementals». El temps, diuen, «és un fenomen emergent de la complexitat». Per als ens complexos, com ara els humans o les institucions, el temps existeix i està indissolublement lligat a l’entropia i al seu augment: aquella maleïda tendència de la natura que fa que envellim i ens desbaratem (els humans i les institucions). Una maledicció que només es pot contrarestar amb energia i informació.
La Universitat, com a ecosistema de producció i transmissió de coneixements, connecta, entre si i de manera única, l’educació, la recerca i la innovació; i, en fer-ho, contribueix a desenvolupar el talent humà: el factor clau del progrés. La Universitat aporta a la societat que l’acull informació (en forma de coneixements) i energia (que alimenta el motor de la transició cap a una economia basada en el coneixement). La Universitat, doncs, contribueix a contrarestar la inevitable decadència provocada per l’inexorable increment de l’entropia.
L’impacte econòmic que té una universitat és relativament bo de mesurar, però també intervé de manera notable en altres nivells, més difícils de quantificar, però tant o més importants. Així doncs, l’accés a l’educació superior promou la justícia social, en propiciar la igualtat d’oportunitats; les ciutats universitàries són culturalment més riques, i les universitats tenen un gran potencial d’internacionalització, entre moltes altres bondats.
Aquesta és la gran aportació de la UIB, i això és el que ha fet de manera constant des que es va crear, fa 45 anys. Aquest és el seu valor. M’agrada recordar que, fa 45 anys, les Illes Balears no figuraven en el mapa contemporani de producció del coneixement, mentre que a dia d’avui som la primera de totes les universitats espanyoles en percentatge d’articles altament citats en l’àmbit internacional. També compartim la primera posició amb la Universitat Pompeu Fabra quant a l’impacte de citació. I en el darrer any hem captat 25 M d’euros en fons de recerca obtinguts per via competitiva (cinc vegades el finançament típic dels anys anteriors). Una mirada al rànquing de Xangai ens situa en posicions capdavanteres en diverses àrees: turisme, oceanografia, física, ecologia, ciències de la terra, etc.
També m’agrada recordar que, en el transcurs d’aquests 45 anys, la UIB ha format més de 73.000 titulats, uns professionals que a dia d’avui són part del teixit econòmic i social.
Hem crescut en nombre de titulacions i de titulats, i també en producció de coneixement. Hem sabut, però, transferir aquest saber? L’assignatura pendent, de la UIB i de la Universitat espanyola en general, és la transferència. No és que no hàgim avançat. Certament, el turisme continua essent el sector econòmic més fort, però hem aconseguit afegir valor als productes turístics convencionals gràcies a la recerca en sostenibilitat, alhora que han sorgit nous sectors econòmics, com els relacionats amb la bioeconomia o la indústria de la salut, entre d’altres. A la UIB, hem engegat el programa Innova UIB-Pimes, que en el primer any d’existència ha impulsat deu projectes d’I+D empresarial en col·laboració amb investigadors de la UIB, i ha contribuït a la maduració de sis projectes mitjançant proves de concepte.
La UIB, però, és una institució, un ens complex, i, per tant, sotmès a la tirania de l’entropia, de la decadència inherent al pas del temps, si no s’hi aporta energia i informació: treball, idees, estructura, finançament...
Aquest és el nostre repte de futur. Lluitar per continuar fent allò que ens és propi (i fer-ho de cada dia més bé): generar coneixement i transmetre’l. Només treballant així evitarem l’augment d’entropia que impedeix el progrés en tots els àmbits. Només així contribuirem a crear una societat més justa i més rica. Perquè, convé no oblidar-ho: l’únic progrés real és el que es fonamenta en el coneixement i en la cooperació.l
