Només la meitat

La primera forma part del tarannà (i del pensament) liberal. Ens ve a dir, contra els dogmatismes imperants, que no existeix la raó absoluta i que, en qualsevol cas, fins i tot si creim que la tenim a l’abast, només se’ns en desvetlla, com a molt, un cinquanta per cent. L’aforisme me’n recorda un altre d’un filòsof de referència, amb una gran influència durant l’últim quart del segle XX: Xavier Rubert de Ventós. Deia el filòsof que confiava molt en aquells que afirmaven buscar la veritat i molt poc en els que deien que l’havien trobada. D’alguna manera, feia referència al procés que significa mirar d’entendre el món i als perills de caure en actituds dogmàtiques.

Particularment, m’impacta profundament que persones que no han visitat mai el Llevant, per exemple, tenguin opinions sòlides i teòricament ben formades sobre els conflictes que s’hi dirimeixen. Saben com arreglarien el conflicte àrabo-israelià, o la situació de Síria, o l’Estat islàmic, o tantes altres qüestions de dificilíssima solució. Com n’hi ha que tenen la clau per acabar ràpidament amb la crisi provocada pel canvi climàtic, la violència de gènere o la justícia social. Crec que tots plegats -començant per qui escriu- hem d’anar molt alerta a l’hora de pontificar, hem de ser capaços de posar dubtes sobre la taula, i hem d’estar oberts a la discussió i a la reflexió (cosa que implica, també, restar oberts a la possibilitat de canviar d’opinió).

El pensament dogmàtic, es defensin les idees que es defensin, independentment del grau de coincidència amb les que cadascú pugui tenir, sempre fa una mica de por. I en fa molta més si es tracta d’un dogmatisme disposat a fer qualsevol cosa per la veritat absoluta. Record també com em va impactar aquell antic cap d’Hisenda que havia participat activament en la guerra contra el procés d’autodeterminació de Catalunya, que preguntat sobre què estaria disposat a fer per Espanya, va respondre que allò que fos. «Lo que fuera». Impacta molt, perquè dins «allò que fos» hi entren coses espectacularment lletges, al costat de les heroicitats més magnífiques. El que fos fa moltíssima por. I sempre hi ha algú disposat a fer el que fos per una determinada idea (la que fos, també).

El pensament dogmàtic xoca frontalment amb el pensament científic. Si el dogma s’hagués imposat sense cap tipus d’escletxa, la ciència mai no hauria pogut avançar. També xoca de cap amb el tarannà liberal i democràtic. Sense escletxes en el dogmatisme, un sistema democràtic mínimament articulat sempre hauria estat (i continuaria sent) del tot impossible i fatalment inviable.

Rebutjar el pensament dogmàtic implica dues coses fonamentals: dubtar i estar disposat a discutir. Dubtar és molt important, especialment entre les persones que tenen algun tipus de responsabilitat pública (i aquells que ens dedicam a opinar públicament ja n’exercim alguna, de responsabilitat, per modesta que pugui ser). Dubtar implica qüestionar-se coses, fer-se preguntes, buscar viaranys més interessants, reflexionar sobre noves maneres de solucionar els problemes. I, sobretot, implica una mica de respecte tant per les persones com pels fets. Qui mai no dubta difícilment respectarà els altres.

I estar disposat a discutir resulta fonamental, a qualsevol societat mínimament oberta, liberal i democràtica. Qui no està disposat a discutir els seues punts de vita cau, inexorablement, en el dogmatisme. Poder discutir sobre qualsevol cosa (encara que per a nosaltres constitueixi un principi) es troba a la base del funcionament democràtic. Per això, escamotejar determinats debats (per incòmdes o per improductius electoralment) corca la democràcia de mala manera.

Ep! Sempre sabent que, en el més acarnissat dels debats, com a molt, tenim la meitat de la raó. Com deia Fuster.