Un MD-E col·lectiu

Quan l’anècdota que contaré va succeir, es podia posar un MD a un estudiant (MD volia dir «molt deficient» i equivalia als números 0, 1, 2, 3; 4 era I -»insuficient»-, 5 «suficient», i tira milles). Si un estudiant treia un MD ja sabia que, en aquella matèria, no sabia fer una O amb un got. Avui dia ningú gosaria dir que un alumne seu és «molt deficient», perquè ell (o ella) seria cremat (o cremada) a la foguera i l’estudiant hauria de rebre atenció psicològica i una visita anticipada del Pare Noel. Com a mínim. Ja m’imagín els equips psicopedagògics vestint el professor díscol amb el corresponent santbenet i enviant-lo a cremar a la foguera de la «pedagogia tradicional», o coses molt pitjors.
Quan aquell temps de l’anècdota que encara no he referit, també es posava nota d’actitud. L’actitud anava des de la A (molt positiva), passant per la B (bona), C (normal, sigui el que sigui que hom tengui per normal), D (negativa) i, finalment, al fons del pou, E (molt negativa). Si un alumne treia, posem per cas, un MD (molt deficient) de coneixements, però treia una B (bona) d’actitud, se suposava que podria remuntar i tirar endavant, perquè encara no hi havia arribat però ell en tenia ganes. Sí, en canvi, treia un Bé de coneixements però una D d’actitud, se li encenia l’alarma de pensar que tal vegada la seua indolència i mol·lície (ço és, en tots dos casos, ganduleria) el portaria pel pedregar i es perdria pels esbarzers. Per cert, amb un Bé o un Notable de coneixements i una D d’actitud, l’alumne estava suspès. Suspès. No que no hagués assolit els objecctius, o que fos camí d’arribar-hi o qualsevol d’aquestes cursileries insuportables que es fan servir ara. Estava suspès, i punt.

I ara ve l’anècdota. Corrien els vuitantes del segle passat i ja tothom tenia Llengua Catalana com a assignatura. Oidà més: algunes assignatures ja s’impartien en català. Ergo, a segon de batxillerat tothom havia de saber català. Just com ara, per cert. Record que, a l’institut on treballava, el professor de Filosofia es va posar de baixa i va venir un substitut que, amb tota normalitat, va començar a fer la classe en català. Immediatament, algun díscol es va queixar, i un petit grup d’alumnes varen començar a demanar-reclamar-exigir la classe en castellà. El jove substitut es va plegar a les exigències dels alumnes que s’havien manifestat, i va canviar de llengua. Com que érem a prop de la junta d’avaluació, vaig veure el cel obert. Vaig suspendre l’examen (ara «prova presencial», o alguna cosa que eviti la paraula «prova» i que ja no em sé imaginar). «I no ens examinaràs?», em demanaven, sorpresos, alguns alumnes. «No; l’examen de dia cinc està suspès. Ja tenc la nota posada». Els més llestos començaven a tenir la mosca al nas (no darrere l’orella, per cert). «I no hem d’estudiar?», encara preguntaven. «Faceu el que volgueu», els responia. «Per vosaltres va el pollastre». No se’n sabien avenir. Un professor els posaria nota sense examinar-los.

Davant la sorpresa, primer dels col·legues i després dels alumnes, va ser l’avaluació de la meua vida que em va dur menys feina. Vaig posar Molt Deficient (MD) de coneixements a tots els alumnes (llavors devers una quarentena), i els ho vaig reblar amb una E (molt negativa) d’actitud per a tots. Algun professor va intentar fer-me recapacitar, però em vaig mantenir més caparrut que una mula vella. MD-E col·lectiu. I sense recuperació. De moment. (Ara vendrien els de l’equip psicopedagògic i em canviarien la nota a conveniència dels jovenel·los, però llavors encara s’acceptava que el professor posa la nota que troba que ha de posar, sense tanta rúbrica ni tanta interferència). L’estupefacció dels alumnes en rebre els butlletins de notes era comparable a la dels professors durant la junta d’avaluació. «Per què ens has posat MD a tots? Això no és just!». «Perquè, si no podeu seguir una classe en català, no podeu ser qualificats amb més de Molt Deficient», els vaig respondre. «Però, i la E d’actitud?», encara insistien alguns, de cervellera més dispersa. «Perquè ningú va reclamar el seu dret a tenir la classe en català, quan d’altres la reclamaven en la llengua de Toledo». I me’n vaig anar de vacances de Setmana Santa ben tranquil d’haver-me estalviat de corregir quaranta exàmens i d’haver d’aguantar el fet de donar explicacions sobre per què tenc un sis en comptes d’un set.

Record l’anècdota per si serveix per mesurar com es va degradant la cosa. Senzillament. Ah! Aquells ninois varen córrer a sol·licitar-demanar-suplicar al de Filosofia que els fes la classe en català.