Un món multilateral

Ara tenim a la vista molts senyals que ens permeten dubtar d’aquestes suposicions, no sempre gaire ben fonamentades. Malgrat el multilaterlisme aparent, el planeta avança, políticament, vers una mena de duplicitat en què s’enfronten, per una banda, els autoritarismes diversos, i, per l’altra, els sistemes democràtics (sovent decadents), amb moltes tares i poques esperances, que ja no fan vibrar ni tan sols aquells que es dediquen a defensar-los. La situació és complicada per a tots els que pensam que la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics coneguts fins ara. I que la democràcia parlamentària de tall liberal, amb totes les seues mancances, no ha estat superada -si més no en justícia i equitat- per cap altre sistema polític.

Quins són, actualment, els principals actors mundials, a l’arena política global? Hi continuam tenint els Estats Units d’Amèrica, teòricament encara capdavanters amb el lideratge, però amb una doble pulsió interna que tothom admet com a perillosa, més i més si tenim en compte que són l’epicentre de la guerra cultural global. D’una banda, hi tenim l’Amèrica dita liberal (en la seua terminologia), és a dir, l’Amèrica progressista, d’esquerres, de la igualtat d’oportunitats i dels drets civils. A l’altre costat, emperò, i amb un frec a frec amb aquesta Amèrica liberal hi ha l’Amèrica tancada en ella mateixa, que vol deixar d’ésser actor mundial per concentrar-se en els seus interessos específics, l’»America first» de Donald Trump. Aquesta Amèrica té molt a veure amb diversos sistemes autoritaris que podem constatar que s’afermen a diverses potències globals.

Perquè la segona potència global és la Xina, el gegant asiàtic que ha anat avançant econòmicament gràcies a una mena de neocapitalisme de partit únic i sense sindicats. Allà l’autoritarisme ve del suposat comunisme, que ha deixat pas al capitalisme més descarnat que podem trobar avui dalt el Planeta Terra. I la Xina no només té una influència en el mercat global de primer ordre, sinó que també en té a l’hora d’escampar tentacles arreu del món. Fixem-nos si no en l’escaquer africà. Àfrica està des de fa segles a l’epicentre dels colonialisme, i avui la Xina hi juga un paper de primer odre.
Al costat de la Xina hi ha l’Índia, que es vanta de ser la democràcia més gran del món. Certament, formalment, el sistema hindú és democràtic, però allà hi ha la societat amb les desigualtats més grans que podem observar al planeta. I la democràcia hindú està derivant de manera també considerablement perillosa. El nacionalisme hinduista i la tendència a la concentració de poder fan que cada vegada l’Índia es vagi semblant més a una democràcia autoritària que no a una democràcia de tall liberal.

I hi tenim un altre actor que sempre compta, si més no per la grandària: Rússia. Que Rússia pot ser qualsevol cosa manco una democràcia pens que resulta d’allò més elemental. Es tracta d’una dictadura sense gaire punt de discussió. I expansionista, com ho solen ser les dictadures que gaudeixen de prou potència militar. S’està veient clarament en l’agressió de Rússia a Ucraïna, i en el fet que en realitat la major part de les antigues repúbliques soviètiques no se senten gaires segures amb un tal vesí.
Paradoxalment, fa la impressió, com més va més, que la multilateralitat comportarà, si més no en els temps més immediats, un augment de l’autoritarisme al món, i un afebliment, correlatiu, de la democràcia. La democràcia liberal pot quedar restringida als Estats Units (i, encara, amb molts problemes) i a la Unió Europea. I a l’Índia, amb tots els emperòs que hem comentat. Les altres grans potències, la Xina i Rússia, clarament han optat per un altre camí. No sabem, idò, en què pot desembocar aquest nou món aparentment més multilateral.