Los integrantes del Grupo Parlamentario Vox. | Europa Press - Isaac Buj

Les Balears anam camí de convertir-nos en les illes de les paradoxes. Vàrem fer el tomb d’any amb la paradoxa formenterera, en què el president del Consell no es troba adscrit a cap dels grups que el formen, sinó que forma, en solitari, el grup dels no adscrits. No he trobat cap altra situació amb què hi puguem fer un paral·lelisme enlloc. Però la cosa queda curta davant l’atzagaiada que ha provocat la implosió de Vox. A la paradoxa formenterera hi podem afegir la balear, en conjunt, en què momentàniament hi ha hagut un president del Parlament que també formava part del grup dels no adscrits. Però la cosa encara és més grossa: els dos membres que eren del grup de Vox i passen als no adscrits al Parlament són els que queden a Vox -segons beneeix el número dos d’Abascal, el santcugatenc Ignacio Garriga-, mentre que els cinc que formen el grup de Vox (oficialment) al Parlament han estat suspesos de militància a l’esmentada formació politica.

Tot això podria semblar gravíssim, i fins i tot algú poc avesat als altibaixos polítics es podria posar les mans al cap en observar-ho, però particularment no ho trob tan estrany, si tenim en compte que Vox és un partit polític que va a la baixa. Vegeu, si no, els resultats que va tenir a les penúltimes eleccions generals espanyoles i els que va aconseguir a les darreres. Es miri com es miri, va ser un daltabaix per a ells. Però el varen dissimular perquè a determinades comunitats autònomes el PP els ha fet un cas que no es mereixien i els ha ajudat a mantenir-se o fins i tot a pujar. Per què, tractant-se d’un competidor directe?

Vox s’ha convertit, si més no a les Illes Balears, en una autèntica olla de grills, esperem que com a avantsala del pas a la irrellevància. I la crisi de Vox posa encara més de manifest els errors del PP a l’hora de tractar amb aquesta formació política. El PP, en condicions normals i tenint en compte que Espanya forma part de la Unió Europea des de fa prop de quaranta anys, hauria de funcionar com un partit conservador (o democristià) europeu, més o menys homologable. I el seu tracte amb Vox hauria de ser similar al que la CDU té amb Alternativa per Alemanya, el que la UDF francesa té amb el RS de Le Pen, el que els democristians holandesos tenen amb el partit de Wilders o el que els conservadors d’arreu del món civilitzat tenen amb els populistes il·liberals autoritaris. Però, existeix, avui, aquesta ànima europea del PP?

A hores d’ara ens hauríem de preguntar si, aquests darrers anys, el PP s’ha europeitzat o ha involucionat? I, malauradament, pens que la resposta és ben clara. Comparem, a les Illes Balears, el PP de Gabriel Cañellas amb l’actual, en qüestions com ara l’autonomia o la llengua. El PP de Prohens, avui, faria una Llei de Normalització Lingüística com la que tenim vigent? Redactaria l’Estatut d’Autonomia en els termes en què el tenim? Defensa, realment, l’Estatut d’autonomia, com ha de fer tot constitucionalista? Gabriel Cañellas es dedicaria a llegir manifestos en castellà, a Palma, com ho fa sense cap tipus d’empatx la presidenta Prohens? En una entrevista que li varen fer fa un parell de setmanes, l’intel·lectual gallec Suso de Toro comparava l’actual PP gallec amb el de Fraga Iribarne, i explicava que els ha passat exactament igual que als de les Balears. De Toro explicava que, si més no, Fraga Iribarne llegia en gallec, llegia els seus assaigs, i fins i tot alguna vegada l’havia convocat per comentar-ne algun. Ara els uns i els altres constitueixen simples sucursals de Madrid, i destaquen, fonamentalment, pel seu provincianisme. Basta veure la seua implicació en manifestacions com la que hi va haver a la capital de l’Altiplà contra l’amnistia.

El terrabastall de Vox demostra, senzillament, que el partit d’extrema dreta va a la baixa, que segurament acabarà en la més absoluta irrellevància i que no aporta res de nou a la política. Demostra, així mateix, que és format per gent incapaç de gestionar res (per començar, de gestionar el seu propi partit polític). I que, en conseqüència, ningú -i menys un partit que és de govern- no els hauria de fer el més mínim cas. Que un partit com Vox hagi condicionat, de manera absolutament decisiva, fins a dia d’avui, a les Illes Balears, les polítiques del PP demostra la feblesa del PP (tengui els vots que tengui, tengui el suport popular que tengui, perquè el suport popular també s’ha de saber administrar). I, veient tot això, deduesc que el problema del PP balear és que no s’assembla al que va desplegar l’Estatut, ni a la mitjana del PP europeu, sinó que en moltes coses està d’acord amb Vox. Potser el problema no és que, fent un esforç, cedeixin davant Vox en qüestions com ara la llengua... sinó que en el fons hi estan d’acord. I ja els van bé les polítiques de Vox. Per molt que representin el passat, allò més arnat que tenim entre nosaltres, un món en decadència.