Benvolguts mestres, en una etapa en què, malauradament, existeix una tendència tan forta a la intromissió, des d’àmbits molt diversos, en la vostra feina, pens que s’escau una reflexió sobre el marc ètic en què s’ha de desenvolupar. La professió d’ensenyant és massa polida, massa interessant i massa important perquè determinades intromissions es puguin permetre. I també ho és massa perquè no ens obliguem a fer una reflexió sobre quins són els principis que han de guiar l’activitat educativa. En la feina dels mestres tothom hi vol intervenir: per començar, els poders públics, que, si més no en principi, la dissenyen. També hi volen intervenir els pares i les mares, tot sovent amb poc criteri i de vegades sense cap fonament. Hi intervenen, contínuament, els polítics. I els jutges. I tothom qui s’hi acosti, pel costat que sigui.
Tot plegat coarta extraordinàriament, de vegades de manera decisiva, la tasca dels ensenyants. I els professionals de l’Educació, empesos per tantes forces que intenten operar sobre el sistema educatiu, sovent es comporten com «canyes mogudes pel vent», emulant la feliç expressió del poeta Josep Carner.
Això passa, en part, perquè no existeix una ètica clara que fonamenti la tasca dels ensenyants. Com la tenen, per exemple, els metges. Recordem algunes de les coses que diu el Jurament Hipocràtic, que, des d’Hipòcrates, guia l’activitat dels professionals de la Medicina. Per exemple, «fixaré el règim dels malalts del mode que els sigui més convenient, segons les meues facultats i el meu coneixement, evitant tot mal i injustícia». El metge, idò, ha de fer sempre allò que consideri millor per al malalt, i ho ha de fer prevaldre, segons el seu enteniment, fins i tot quan xoqui amb allò que estableixin els poders públics o quan no s’avengui amb allò que diguin, posem per cas, els parents del pacient. L’enteniment del metge, a partir dels seus coneixements de Medicina, és al capdamunt, a l’hora d’enfrontar-se amb el guariment d’una persona.
Un parell de paràgrafs més endavant, en el mateix Jurament Hipocràtic, hi llegim: «Quan entri a casa no portaré un altre propòsit que el bé i la salut dels malalts». És a dir, deixaré tot el soroll ambient per centrar-me en allò que resulta bàsic, en allò que constitueix el moll de l’os de la meua professió. Per això, «la meua vida la passaré i exerciré la meua professió amb innocència i puresa».
Malauradament, els docents no compten amb res semblant al Jurament Hipocràtic com a guia per a llur professió. Però pens que, especialment en aquesta etapa que ara mateix transcorre, resultaria del tot necessari. Estam en plena discussió sobre si els pares i les mares han de poder o no marcar l’educació dels seus fills, en qüestions com ara l’educació sexual, l’educació en la igualtat de gènere, determinades activitats extraescolars, o fins i tot en el fet de preservar-los de teories demostrades científicament (com ara l’evolució de les espècies -davant el creacionisme- o l’escalfament global -davant els negacionistes del canvi climàtic). L’extrema dreta, sovent amb el suport de la dreta extrema, és partidària d’això que en diuen pin (o veto) parental, segons el qual els pares haurien de poder evitar que els seus fills rebessin determinats ensenyaments. El veto parteix, lògicament, de la ideologia dels progenitors, que, segons ells, ha de poder influir l’educació dels fills.
Què ha de fer, un ensenyant, quan l’administració, la pressió popular o d’altres circumstàncies alienes a la seua feina dins l’aula l’impel·leixen a fer coses diferents d’allò que el seu enteniment li diu que ha de fer? Els ensenyants de la regió de Múrcia, on el govern és favorable al pin parental, han de deslliurar els seus alumnes de l’educació sexual? Els han de preservar del coneixement de les teories de Darwin, si els pares són creacionistes? Els han d’amagar determinades opcions perquè als pares els repugnin? O han d’actuar «segons el seu enteniment» i fer allò que trobin que és més convenient per als seus alumnes, encara que això xoqui frontalment amb la voluntat dels seus progenitors?
Des d’aquesta columna, vull trencar una llança perquè la professió dels educadors, dels mestres, dels professors, dels docents, dels professionals de l’Educació compti amb quelcom semblant al Jurament Hipocràtic dels metges, que estableixi clarament que l’ensenyant actuarà, segons el seu enteniment, sempre posant el bé dels seus alumnes per damunt de tot (incloent-hi les disposicions de l’administració o la voluntat dels pares). Els bons mestres, tot sigui dit de passada, ho han fet sempre. Però no sempre ho han pogut fer amb la tranquil·litat i amb la seguretat necessàries. En puc donar fe.
2 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
Gràcies pel teu comentari, Naïf. En llegir-te, sempre em qued amb la impressió que hi fas aportacions interessants i profundes. T'ho agraesc de tot cor. I agraesc la forma polida que tens de dialogar, fins i tot, i potser especialment, quan no estam d'acord.
"Si el cobre se despierta convertido en corneta,la culpa no es en modo alguno suya" escribía Rimbaud a Paul Demeny en las "Cartas del vidente" (1871).Aquel Rimbaud que, aburrido en su pupitre, soñó sus primeros poemas, anticipándose al surrealismo tal vez, cuando remitía sus cartas al maestro Georges Izambard ("Nos equivocamos al decir YO pienso, deberíamos decir me piensan...Tanto peor para la madera que se descubre violín...") o intercambiaba traducciones del griego o del latín por colillas. Lo transgresor es rebelarse, pero hoy contra qué?...hoy que la realidad nos habla del triunfo de la mediocridad, de la deshumanización digital de la vida humana,de la disolución posdemocrática de los estados, de la resolución de los problemas políticos o ideológicos en los centros públicos educativos, del autoengaño del sistema que evita el fracaso disimulándolo, de la decadencia de la capacidad de aprendizaje, donde se cuestiona la capacidad del profesorado para epatar o emocionar...El Titanic se impone sobre el bateau ivre, aquella nave que sin capitán navegaba sola,sin amarras en su viaje interior hacia la libertad. En su "Juramento docente" Pablo Boullosa reconoce que "la principal variable en mi salón de clases, y la que más fácilmente puedo controlar, soy yo mismo...no transmitiré rencor, desesperanza, ni rabia inútil a mis alumnos" o Alfonso Reyes, cuyo Nobel fué obstaculizado por el movimiento nacionalista mexicano por escribir "demasiado sobre los griegos y muy poco de los aztecas",en su Cartilla Moral = "El hombre debe educarse para el bien.El bien no debe confundirse con nuestro interés..."