Carta oberta sobre els llibres de text

Però la intel·ligència, com tota la resta, necessita una base sòlida sobre la qual posar els peus. Per interrelacionar, has de tenir alguna cosa que connectar, no ho pots fer sobre el no-res. La intel·ligència es basa en la connexió d’elements que hom coneix, o sobre els quals hom té alguna noció fonamentada. Si no hi ha res a relacionar, tampoc no hi ha intel·ligència possible. De la mateixa manera que la societat es fa sobre els individus que la integren, la intel·ligència es fa sobre els coneixements que hom interrelaciona. «Aquest o aquell té pocs coneixements però és molt intel·ligent», pot dir algú. A mi, francament, no m’acaba de quadrar. És com dir que un al·lot és molt intel·ligent però que suspèn Filosofia perquè l’assignatura no li agrada. Una de les característiques de la intel·ligència és la capacitat d’adaptació, i els alumnes «brillants» que suspenen perquè no els cau bé el professor o perquè la matèria no els motiva, en realitat, no són tan brillants. De teories de superdotats inadaptats el món de l’Educació n’és ple, però a mi, què voleu que us digui?, no em convencen gens ni mica. Ni gota.

Feta l’al·legació contra l’assignaturització, pens que fa falta dir que d’alguna manera s’ha de repartir el coneixement que es transmet a través de l’Educació. I resulta bastant elemental pensar que està bé que algú expliqui els fets històrics, que algú altre expliqui les operacions matemàtiques, que un altre s’aturi en les idees i el pensament i que algú diferent ensenyi a analitzar oracions gramaticals (ara que alguns «professionals» diuen que això no serveix per res, com si fossin alumnes malcriats d’una altra època, o d’aquesta mateixa). Podríem discutir si el repartiment actual d’assignatures és el correcte, si les facultats universitàries s’haurien d’organitzar com s’organitzen, o si les assignatures impartides són les que toca o haurien de ser unes altres. Però d’alguna manera s’ha de segmentar el coneixement per tal de poder-lo transmetre.

Durant dècades, les assignatures han anat acompanyades dels seus llibres de text. En un determinat moment, emperò, va començar la crítica, de vegades ben fonamentada, als llibres de text. Hom els trobava encorsetadors, delimitadors en excés, tancadors de quelcom que hauria de ser més obert. I es va passar a substituir els llibres de text per quaderns elaborats, generalment, pels professors de cada assignatura. De manera que venien a ser una mena de llibres de text, no anomenats llibres de text, i elaborats per gent que, en general, en sabien menys que els que elaboraven els antics llibres de text per a les editorials. I, amb el pas del temps, l’elaboració d’aquests dossiers va anar minvant, fins al punt que es convertiren en una mena d’apunts esparsos. Que, per cert, avui van sent substituïts per les màquines -mal anomenades generadores d’Intel·ligència Artificial (la inexistent IA, per cert)- que preparen els exercicis i els apunts per a tot allò que faci falta.

A Eton, on es formen les elits polítiques i econòmiques de la Gran Bretanya, o a les escoles de Silicon Valley on els cracs de la informàtica porten els seus nens a l’escola, es fan servir llibres de text. Cada assignatura compta amb el seu llibre de text. I els llibres de text s’hi organitzen de la manera més tradicional. Consideren que, després de moltes voltes, roda el món i torna al born: no s’ha descobert, per ara, cap sistema millor per organitzar el coneixement que, inexorablement, s’ha de transmetre als estudiants.

Particularment, els trob necessaris. És bo que els alumnes tenguin el contingut de cada assignatura condensat en un llibre de text, i que el puguin seguir amb tota normalitat per tal d’organitzar els seus coneixements sobre la matèria en qüestió. I que consti que ho escriu un professor que va fer servir poquíssim els llibres de text, que pràcticament no els va utilitzar mai per fer la classe i que sovent en va discutir obertament el contingut. Però que sempre va tenir la tranquil·litat de saber que, si algú no se l’escoltava com pertocava, sempre podia acudir al llibre de text per aprendre alguna cosa pel seu compte.