Carta oberta sobre la disciplina

puc entendre perfectament que, fa quatre dècades, al nostre sistema educatiu es produís una mena de moviment pendolar, a causa de la fi del franquisme, de la superació de quatre dècades de dictadura ferotge i de l’alè d’ànsies de llibertat que ho impregnava tot. Els que vàrem tenir la sort de viure la transició a la democràcia podem recordar perfectament aquella etapa de lluita i d’esperança, en què, com deia Miquel Martí i Pol, tots teníem la consciència que tot estava per fer, però alhora consideràvem, també, que tot era possible. Es tractava no només de canviar de règim, sinó de canviar la societat, de modificar la nostra forma de vida, de donar-li a tot un nou aire de llibertat.

En aquell context, naturalment, la disciplina estava molt mal vista. I ho estava, especialment, pel mal ús que se n’havia fet durant la dictadura (com ocorre, al cap i a la fi, amb totes les dictadures; nihil novum sub sole, doncs). En les dictadures, la disciplina sol ser arbitrària, i moltes vegades no realitza cap altre tipus de funció que no siga el mer sotmetiment a una autoritat que, d’altra manera, potser no podria mantenir-se. Em ve al cap, en aquest sentit, el testimoni d’algunes de les majores del llibre Dones de la sal, d’Esperança Marí, que expliquen com, en anar a escola, allà pels anys quarantes, les feien desfilar, molt abans i amb més prioritat que no ensenyar-les a llegir i a escriure o a fer les operacions matemàtiques més senzilles. Desfilar era prioritari. La disciplina era prioritària. I es feia entrar com fos, si feia falta amb violència i tot.

La disciplina, doncs, en la joventut de la generació de qui escriu, va passar de ser omnipresent a ser completament denostada. S’associava amb l’autoritarisme i amb la dictadura. I calia treure-la del nostre sistema educatiu i del nostre univers mental.

I es va produir un moviment pendolar que encara patim. Perquè la disciplina, més enllà dels tels que ens pogués posar la dictadura davant els ulls, resulta necessària per a qualsevol aprenentatge. Pensem en les disciplines mai no abandonades ni discutides, com ara la dels esportistes que volen assolir metes importants, com ara participar en uns Jocs Olímpics. Podem imaginar un atleta d’èxit que no se sotmetés a una fèrria disciplina? La disciplina constitueix l’element més necessari, més absolutament imprescindible per a qualsevol tipus d’èxit esportiu.

Ho és també, per exemple, per a la pràctica musical. Arribar a dominar un instrument, a tocar-lo de manera adequada, a excel·lir-hi, requereix una disciplina, també, fèrria. Abans de treure unes notes harmonioses d’un violí o d’un clarinet, s’hi han d’haver dedicat moltes hores, s’ha d’haver repetit una i una altra vegada, s’ha d’haver vessat suor i llàgrimes... perquè, si no, no surt. Les notes harmonioses mai no apareixen per art de màgia. Al darrere, sempre hi ha un treball sòlid, menat per una inqüestionable disciplina.

I així com en l’esport o en la música la disciplina resulta del tot imprescindible, i ningú que hi tengui un mínim de relació no ho qüestiona, també és del tot necessària per a qualsevol tipus d’aprenentatge acadèmic (de qualsevol etapa i a qualsevol edat). L’aprenentatge sense disciplina resulta del tot inconcebible.

Arribats a aquest punt, emperò, em deman com ho farem per tornar a prestigiar la disciplina, ara que molts centres educatius s’assemblen més a ludoteques que no a llocs d’aprenentatge. Efectivament, amb el joc s’aprèn. El joc resulta del tot imprescindible per aconseguir determinades habilitats i competències. Aprendre jugant és meravellós. Però no tot es pot aprendre jugant, ni el joc constitueix l’únic pilar en la formació dels nostres estudiants. Hi ha coses que s’aprenen, ai las!, només amb disciplina. Per tant, per a un aprenentatge sòlid, integral, necessitam recuperar el prestigi de la disciplina. L’hem de despullar de la seua malaltissa relació amb els sistemes autoritaris i vestir-la, molt justament, amb les teles de la democràcia. Perquè, sense disciplina, tampoc no hi ha sistema democràtic que s’aguanti. La disciplina és bella, perquè, sense disciplina, no es poden adquirir les eines bàsiques per al conjunt d’aprenentatge que qualsevol ciutadà lliure necessita per desenvolupar-se adequadament dins la nostra societat. I, sense aquests aprenentatges, no hi ha esperit crític possible, ni cap jove ni cap adolescent podrà destriar el gra de la palla, en la selva cada vegada més espessa que li arriba a través de les tecnologies i de les diverses xarxes socials.