Carta oberta sobre l’ús i abús de tecnologies

Algú hi podria veure un punt de contradicció, entre allò que fan els grans tecnòlegs i allò que venen. Però, si atenem mínimament a la lògica de com funcionen els negocis, veurem que no. El que ocorre és que, des del meu punt de vista, es fa una mena de funció selectiva: aquells que han de dirigir el món aprenen amb llibres de text, pissarres i lectures obligatòries; els que han de treballar en feines subordinades ho fan amb ordinadors i pantalletes de tota casta i condició, telèfons cel·lulars inclosos. Els uns necessitaran aguditzar la seua atenció; els altres viuran millor si no els funciona especialment bé.

Quan escric això, no deix de sentir-me orgullós d’haver participat en la introducció de la Informàtica, de manera pionera, a l’ensenyament secundari a l’illa d’Eivissa. Però aquest fet, precisament, em permet d’analitzar algunes coses, avui dia encara més rellevants. Record que, allà cap a principis dels norantes, amb l’afany modernitzador i innovador de l’època, vàrem fer un petit equip per analitzar què passava si els estudiants aprenien ortografia a través d’un programa informàtic per a tal funció. El vàrem fer servir durant un curs i de seguida el vàrem abandonar. Efectivament, la cosa motivava molt els estudiants.

Els agradava molt, posar-se davant la pantalla i anar assajant si una lletra era l’adequada o si havia de ser una altra. Els professors també estàvem encantats que els nostres alumnes aprenguessin Català utilitzant una tecnologia aleshores puntera. Però, al cap i a la fi, allò que importen són els resultats. I, al final de l’experiència, els resultats no varen poder ser més decebedors. Com que posar una lletra o una altra fins que l’encertaven es va convertir en una mena d’automatisme, ningú no recordava del cert com s’escrivia res. Comparant grups, en canvi, els que feien servir llibre de text i diccionaris n’aprenien més aviat i d’una manera més sòlida.

Malgrat la nostra experiència pionera, emperò, no vàrem poder evitar que al cap de quatre dies tothom estigués fent servir les pantalletes per aprendre qualsevol cosa (llengua catalana inclosa). No hi vàrem ser a temps, i crec que ens hauríem estalviat molts maldecaps.

El problema de l’ús de les pantalles (i de la informàtica en general) com a eina pedagògica és que contribueix a reduir la capacitat de concentració dels estudiants. Passar pantalles a tota castanya no ajuda precisament a concentrar-se ni a reflexionar, dos elements fonamentals en la formació dels estudiants (però també, posteriorment, en qualsevol activitat que requereixi una mica de formació). I la manca d’atenció constitueix, avui, un dels problemes fonamentals, no del nostre sistema educatiu, sinó de la majoria dels sistemes educatius del món.

No vull dir amb això, per descomptat, que els infants no hagin de saber utilitzar internet, o que no hagin de comptar amb elements per intentar discriminar què resulta vàlid i què no a l’hora de cercar informació a través de les xarxes. Ben al contrari: han d’estar educats en tot això. Però trob que és del tot impossible si no es combina aquesta formació amb la més tradicional, a través dels mètodes de sempre i de les eines que ajuden, precisament, a establir aquest tipus de criteri. Un infant pot estar hores i hores davant les pantalles i no ser capaç d’acostar-se a la informació que rep d’una manera mínimament crítica. O pot estar-hi un parell d’hores cada setmana i tenir el criteri suficient per discernir el gra de la palla.

Acab tornant a un argument anterior: potser educam els nostres fills en la manca de concentració i de reflexió perquè algú, sense que ens n’adonem (pobrets de nosaltres!), ha decidit que som part de l’Europa de serveis i subalterna, i no dels motors de la Unió. Els de Silicon Valley poden vendre tecnologies puntes perquè els pobres aprenguin a ser pobres, perquè els criats aprenguin a ser criats, mentre els seus fills aprenen amb llibres de text, pissarres, guix i diccionaris ben gruixats i rebregats.