Informe Pisa: a la jugular de la secta pedagògica

Siga com siga, l’Informe PISA posa de manifest que el sistema educatiu, al conjunt del Regne d’Espanya i, en concret, a les Illes Balears, no funciona com pertocaria. I no funciona prou bé per tota una sèrie d’elements (no per un de sol), que intervenen en la configuració del sistema educatiu, d’una banda, i del conjunt de la societat, en un sentit completament ampli, de l’altra. En veure els resultats, em venia al cap una reflexió d’un catedràtic de Medicina de la Universitat de Granada, que es demanava a si mateix què pensaria un pacient a punt de ser operat per un cirurgià jove, si sabés que aquest s’ha passat la major part del temps de classe consultant les noves esfilagarsades que anaven apareixent a Tik-tok o a Instagram. L’atenció que li poguessin prestar els seus alumnes, doncs, quedava fora de l’abast de la programació de la carrera i de la seua pròpia intervenció en les classes en qualitat de professor.

Com que ara ja escric com a mer espectador del sistema educatiu nostrat, em permetré d’apuntar alguns aspectes que pens que fan que el sistema educatiu, a les nostres illes i al conjunt de la nostra part del món, no funcioni com hauria de funcionar. I, en un primeríssim lloc, hi posaria la burocratització. Amb les noves exigències burocràtiques (com ara el sistema de qualificació dels estudiants), els professors es passen més hores fent paperassa que no preparant classes. Trob completament absurd que un professor de Llengua o de Matemàtiques hagi d’avaluar si un alumne és capaç d’»aprendre a aprendre», si es duu bé amb la Informàtica o si desenvolupa adequadament les seues capacitats artístiques. Tot això, des del meu punt de vista, no només no forma part de la seua feina, sinó que no hauria de preocupar-lo en absolut. Com a professor de Sintaxi, a mi m’importa un rave si un estudiant concret es duu bé o no amb els companys, o si se sent més o manco feliç anant a classe. I no en vull saber res, de la seua vida privada, o de qüestions que no tenguin estrictament a veure amb allò que li estic ensenyant. El nostre sistema educatiu, emperò, fa perdre hores i hores, cada dia, cada setmana, cada mes, cada any, en coses com qualificar si el meu estudiant de Sintaxi té o no sensibilitat per l’art romànic.

Dins la crítica de la burocratització, m’entretendré només un moment en una altra cosa que pot ser anecdòtica, però que pens que no ho és tant. He tengut la sort de ser a fórums de caràcter internacional, on es debatien qüestions molt importants, que tenien una norma que vaig trobar fantàstica: no s’hi podien fer actes de més d’una pàgina. Als nostres claustres de professors es fan actes que de vegades es poden tardar set, vuit o deu minuts (o fins i tot més) a ser llegides. I llavors encara s’han de revisar, rectificar si s’escau, i aprovar-les! En un claustre, es dediquen quinze minuts a la lectura i aprovació d’actes, quan al Consell d’Europa o al Parlament europeu no se n’hi dediquen ni dos. A què treu cap, això? Per què han de llegir-se, si tothom sap llegir i escriure i ho podria fer prèviament? I per què no s’estableix la norma de fer-les com a màxim d’un foli? De la mateixa manera: quants centres tenen un topall per al temps d’un claustre? A quants instituts de les Illes Balears s’ha establert clarament, posem per cas, que un claustre no pot durar més d’una hora?

Al nostre sistema educatiu, es tenen per dogmes algunes idees (i pràctiques) que la secta pedagògica ha sabut posar en marxa pertot arreu, però que no s’aguanten per enlloc. D’on surt aquesta teoria peregrina que allò que importa és el procés i no el resultat final? Si ve un electricista a arreglar-me un endoll, a ca meua, allò que importa és que l’electricista s’ho passi bé mentre fa la feina, que estigui ben motivat per fer-la, que sigui amable i cordial amb mi i que ambdós congeniem molt, o que finalment quan jo posi un llum a l’endoll, efectivament faci llum? Quan vengui el lampista a arreglar la canonada, importarà més que empatitzem o que la canonada deixi de vessar aigua?

En la mateixa línia, educam els infants perquè siguin cooperatius i no competitius, però els amollam a una societat d’una competitivitat descarnada. És a dir, els portam exactament en la direcció contrària en la que discorre la societat al seu voltant.

Podria continuar mostrant exemples d’aquesta casta i condició durant unes quantes pàgines, però seria massa avorrit. Pareixeria l’acta d’un claustre qualsevol. Per tant, ho deixaré aquí... amb l’amenaça de continuar. Perquè, efectivament, tot això té a veure amb els resultats que apareixen a l’Informe PISA. I molt!