Carta oberta sobre la llengua

Segurament, quan es publiqui aquest paper, ja se superarà llargament la meitat dels instituts mallorquins que hauran dit, clar i llampant, perquè tothom ho escolti, «la llengua no es toca». No sé, emperò, si el PP en prendrà nota i actuarà en conseqüència, o si s’estimaran és de seguir les directrius de Vox, de l’extrema dreta anticonstitucional, com han fet fins ara. (De moment, sembla que no hi veuen cap emperò, en manifestar-se com a «constitucionalistes», però anar a remolt d’un partit que està clarament en contra de la Constitució espanyola). En fi, s’aguanta un bon bagatge de contradicció política, al Regne d’Espanya. I, de rebot, ai las!, també a les Illes Balears.

La llengua pròpia de les Illes Balears és la catalana. Ho diu l’Estatut d’Autonomia, per si a algun «constitucionalista» se li havia escapat la cosa. L’Estatut és una llei fonamental, dins l’organigrama constitucional espanyol. Cap constitucionalista no pot anar contra l’Estatut. Ho repetesc, per si a algú li fuig de la memòria: el català és la llengua pròpia de les Illes Balears.

Segona cosa que diu l’Estatut d’Autonomia (i que alguns «constitucionalistes» semblen oblidar): el català és llengua oficial a les Illes Balears perquè n’és la llengua pròpia. La naturalesa de l’oficialitat del català i del castellà, a les Balears, és diferent. El català (no el mallorquí, el menorquí, l’eivissenc o el formenterer, ni el balear, ni el portmanyí, per dir alguns termes propis del nomenclàtor) és la llengua oficial de les Balears perquè és la llengua pròpia, i el castellà ho és perquè és la llengua oficial de l’Estat. Ho dic, senzillament, perquè ho tenguin en compte els «constitucionalistes» que van dient que tant el castellà com el català són llengües pròpies de les Illes Balears. Les lleis fonamentals emanades de la Constitució espanyola no diuen això per enlloc.

En tant que llengua pròpia de les Illes Balears, el català ha de ser llengua vehicular en el sistema educatiu del nostre arxipèlag, com a mínim, en un cinquanta per cent de l’activitat de cada centre. L’altre cinquanta per cent es podrà distribuir entre català, castellà i anglès, d’acord amb els criteris de cada claustre de professors. L’objectiu d’aquestes disposicions és que, al final de la seua educació obligatòria, tots els escolars de les Illes Balears dominin fluidament, oralment i per escrit, les dues llengües oficials de la nostra comunitat autònoma. Si s’articula qualsevol altre organigrama lingüístic i hi ha infants que no saben funcionar normalment en català en acabar l’ESO, és que no serveix. Si, d’acord amb aquest, tampoc no ho aconsegueixen, tampoc no serveix. Si un centre fa només el cinquanta per cent de l’ensenyament en català i hi ha alguns estudiants que acaben no saben parlar normalment en català o escriure-hi sense dificultat, s’ha d’incrementar el percentatge d’ús de la llengua catalana. Cap suposat dret dels alumnes (i molt menys dels seus progenitors!) no pot estar per sobre del dret a dominar perfectament les dues llengües oficials de les Illes Balears.

Les previsions europees sobre el coneixement de llengües són ben clares: tots els europeus han de dominar, com a mínim, tres llengües de la Unió Europea. I ho han de fer amb facilitat i fluidesa. Hi han de saber parlar sense dificultats, les han de llegir normalment i les han de poder escriure a nivell d’usuaris. Tres llengües. No una ni dues: tres. Resulta, emperò, que al Regne d’Espanya hi ha devers un cinquanta per cent de la població que només és capaç de desenvolupar les seues activitats en una llengua. Aquest és el gran conflicte lingüístic d’Espanya: que hi ha un cinquanta per cent de monolingües (tots en una sola de les llengües suposadament espanyoles, per cert: perquè tots els monolingües ho són en castellà, no en català, ni molt manco en basc o en gallec). Que hi hagi un fotimer d’hispanòfons que només saben parlar i escriure la seua llengua és el gran drama lingüístic d’Espanya, i és allò que hauria de preocupar els intel·lectuals, els professors i els periodistes preocupats per la qüestió lingüística.

Dels centres d’ensenyament de les Illes Balears no en poden sortir alumnes que només estiguin còmodes parlant, llegint o escrivint una llengua. No sé els que preconitzen les dobles línies com s’ho farien, per aconseguir que els que triassin la línia en castellà sortissin parlant fluidament el català, utilitzant-lo indiferentment amb el castellà, capacitats per atendre en les dues llengües oficials, etc. Ningú no ens ho ha explicat, i justament aquesta és la clau de la qüestió.

Com deia Marià Villangómez, es tracta d’»arrelar, com un arbre dins la terra». Aquesta és una de les funcions del nostre sistema educatiu. Per què? Per caprici? Per regionalisme? Per nacionalisme? No! Per tenir èxit en l’Educació. Per aprendre, sense complexos, sense prejudicis i sense imposicions. Perquè la primera, la fonamental, potser l’única imposició lingüística existent a les Illes Balears es fa als pobres monolingües.