Carta oberta a un alumne

Hauràs sentit dir moltes vegades -tot i que potser no hi has prestat atenció- que tu ets el centre del sistema educatiu. Que l’Educació es fa per a tu i que els teus mestres treballen perquè el dia de demà siguis un ciutadà obert, crític, despert i lliure. Al cap i a la fi, l’actor perfecte en un sistema democràtic que resulta ser el menys imperfecte dels sistemes polítics. Potser no has caigut en el compte de la grandesa de tot això que se’t proposa, ni hi confiaries gaire suposant que hi caiguessis. Però bé, les paraules volen, si no és que algú les escriu. I, fins i tot en aquest cas, poden volar per les pantalles, que passes sense fi cada vegada que pots arrambar un telèfon portable o cel·lular.

Tu molts dies que vas a classe -per no dir directament la majoria- t’estimaries més ser al parc amb els col·legues, gaudint de la vida i passant-ho bé, i no dins una aula, disposat de qualsevol manera, veient uns professors que intenten entretenir-te, mentre tu caus en el més profund dels tedis. I del tedi vas a la ràbia, de la ràbia a la fúria i de la fúria no se sap exactament on. No saps per quina raó et passa, tot això, però et produeix un profund desassossec que ningú, de moment, no és gaire capaç de corregir-te (si més no, en la bona direcció). Com que l’espectacle no acaba de funcionar del tot, cada vegada en demanes més, i tu en canvi caus en una posició més apàtica i poc participativa. Sempre tendràs una companya aplicada que farà les feines en grup per als cinc saligardos que la acompanyau, i sempre hi haurà algun graciós que vulgui contar algun acudit si el professors demana qui sap on se’n varen anar els dinosaures després del gran cataclisme.

Saps que tens drets, i et vares emprenyar molt aquell dia que el professor de Matemàtiques et va pegar un xipapo per darrere la gorra i te la va fer saltar. Vares dir-li que t’havia pegat una hòstia i de seguida alguns companys t’animaren a denunciar-lo. Segur que, si el denunciaves, encara acabaria pringant, aquell cabronàs. Tens dret -tot el dret del món- que no t’emprenyin, mentre mires de passar el temps de la manera millor possible, en un sistema que no et diu res, i que queda molt enfora de tot allò que t’interessa una micona. De vegades tens la impressió que estàs perdent una part important de la teua vida, i això t’emprenya de mala manera. Per molt que t’ho aconsellin, no t’ho pots agafar amb gaire filosofia.

I, malgrat totes aquestes cabòries, deus intuir, d’alguna manera, que el millor que tenguis ho hauràs de treure de dins teu. Ningú no aprendrà a fer operacions matemàtiques ni a escriure amb un mínim d’ordre i de correcció per tu. Si no aconsegueixes dominar determinades habilitats, sempre aniràs coix, per la vida. I ho saps, o ho hauries de saber. I això t’ho faràs tu tot solet. Els teus mestres d’hi poden ajudar. Seran allà per donar-te una mà quan ho necessitis. T’ajudaran a captar de la millor manera possible les estratègies necessàries per tal de resoldre determinats problemes. Però la feina, l’adquisició de destreses i coneixements, anirà a compte teu. O bé la faràs tu, o no la farà ningú.
Certament, la majoria de coses les aprendràs fora del sistema educatiu. Però tot el teu procés d’aprenentatge es fonamentarà en una qüestió fonamental i bàsica, que potser no tens prou present: l’actitud. Si tu no tens ganes d’aprendre, si tu no tens granes d’adquirir destreses per anar per la vida, si tu no tens ganes de fer-te teu un bagatge important per afrontar les dificultats, ningú no ho farà per tu. Et quedaràs sense. I ja t’apanyaràs! Ja sé que tens una certa tendència a repartir «culpes», però jo, si fos de tu, descartaria per sempre la paraula «culpa». Si tu arribes a adult i no saps llegir una notícia, no saps omplir un formulari o no saps fer un compte que necessites, si no saps fer-te les preguntes adequades per trobar les respostes pertinents, si vas mig a les fosques per la vida, per tu anirà el pollastre. Tant hi farà, qui en tengui la «culpa». Per què penses, encara, en aquests termes? Com a professor que era i com a pare i avi que som, sé que els al·lots no s’han de barallar, per exemple. Mai no se m’hauria acudit preguntar, quan n’he trobat dos barallant-se, de qui és la culpa. Dos no es barallen si un no vol. És així de senzill.

De la mateixa manera que cap professor teu no aprendrà per tu, tampoc no n’hi haurà cap que es pugui esforçar per compte teu. S’esforçaran a transmetre tot allò que puguin de la millor manera possible, però no podran fer l’esforç -estrictament individual- que cadascun de vosaltres haurà de fer per adquirir-ho. I, ho has de saber, res que realment meregui la pena no s’acaba aconseguint sense esforç, sense allò que el poeta en deia «sobrepreu de dolor». Si no t’hi esforces, quedaràs en via morta. Però bé, això també ja ho deus intuir i, com et deia abans, per tu anirà el pollastre.

En fi, disculpa aquest to de catilinària, però ho deuen fer els anys. No voldria acabar sense transmetre’t una mica de confiança. Has de començar per tenir confiança en tu mateix. I autoestima. No hi ha res que valgui més que la vida, que la vida humana, que la condició de persones amb capacitat per bastir un projecte de vida propi. No vols ser independent? No vols decidir per tu mateix? No vols viure una vida d’acord amb els teus principis? Idò confia en tu. I confia també en els teus mestres. Ells hi són, encara que de vegades et pugui parèixer que tenen el cap en un altre lloc. I no volen cap exclusiva damunt tu. Saben que influeix més en tu mateix el grup d’amics o el nucli familiar. Però cadascú té el seu paper, i li toca el que li ha tocat, en relació als altres. La teua mestra, alhora pot ser la mare d’algú, la germana d’algú altre, la parella d’una tercera persona i l’amiga d’uns quants més. Tots tenim diversos papers, i hem de saber interpretar-los de la millor manera possible.

Ah! I sigues generós. Pensa que el millor que pots fer per tu és ser generós amb els altres, ajudar-los, donar-los una mà si et necessiten, contribuir a fer-los créixer juntament amb tu mateix. Així, si més no, miraràs de conjurar les malalties mentals, que sempre ens sotgen.