Maria Riera: «No vaig aprendre a anar en bicicleta perquè llavors les dones no podíem aixecar la cama»

| | Ibiza |

Valorar:
preload
Na Maria Riera té 91 anys, va néixer a Can Casals de Santa Agnès de Corona i es va casar a Buscastell.

Na Maria Riera té 91 anys, va néixer a Can Casals de Santa Agnès de Corona i es va casar a Buscastell.

24-09-2018 | DANIEL ESPINOSA

Na Maria Riera Serra va néixer al poble de Santa Agnès de Corona l’any 1927, concretament al casament conegut com a Can Casals, a la vénda de Sant Gelabert, i recorda molt bé les cases vesines: Can Miquel d’en Vent, Can Francolí, Can Miqueló, «que ara és d’un altre amo»; Es Terç, Can Toni d’en Jaume, Can Davall Puig i Can Jaume. A ca seua eren ella i dos germans a més dels seus pares. «Érem treballadors i havíem de treballar molt al camp per viure. Jo era pastora i vaig anar poc temps a escola», apunta na Maria.

La protagonista de ‘Sa cadira des majors’ d’aquesta setmana recorda amb un somriure la seva joventut a Corona. «Totes les vesines érem amigues i ens ajuntàvem per anar a missa caminant. Si fèiem via tardàvem mitja hora i si no, una hora». Na Maria assegura que a a ca seua no hi anaren gaires joves a festejar els dijous i els dissabtes: «Vaig tenir poca festejera; no era una al·lota que tengués tot el poble per a mi. La que més en tenia era la meua vesina, que era molt rica i també molt bona al·lota».

Na Maria es casà amb n’Antoni Costa de Ca na Joana, a Buscastell, un jove a qui coneixia des de petita, quan feia de pastora. Malauradament, n’Antoni va faltar massa aviat, als 43 anys. Ell i el seu sogre, el pare de na Maria, eren molt bons estanyolers i recorda com anaven a treballar a ses Salines a peu o en bicicleta. «Havien de tenir molta pràctica per carregar la senalla estanyolera. Se’ls estimaven molt perquè eren molt bons», assegura na Maria.

Festes i matances

Un altre dels records de na Maria són les matances, que a ca seua «fos més grossa o més petita, en fèiem una cada any». «El meu pare era matancer i aquell dia venien els parents i ens ajuntàvem tots els cosins a fer vega. Era un dia polit». Una jornada de molta feina en què també hi havia temps per les rialles i les bromes, com quan penjaven la cua del porc a un dels seus tiets. «Es deia Vicent i era moltíssim de riure. Ell passava els bunyols amb la cua penjant i en acabar deia: ‘Molts anys i bons!’».

Però la festa que més li agradava a na Maria de Can Casals era el dia de Sant Mateu. «La festa que esperàvem els joves a casa era Sant Mateu perquè ma mare hi tenia dos germans i jo hi tenia quatre cosins. Ara quan ve el setembre pens que aquesta festa era la meua», assegura na Maria.

Bicicletes de foc

Aquesta coronera ha vist els canvis més grans viscuts a Eivissa i record com quan baixaven a Vila en carro, pel seu costat passaven uns vehicles «que feien molta remor: els hi dèiem bicicletes de foc». Eren, evidentment, les primeres motocicletes que circulaven per l’illa. Unes bicicletes de foc que espantaven la somera que tirava del carro «perquè de joveneta en va agafar una amb les potes i havíem de baixar del carro i tranquil·litzar-la».

Na Maria, com moltes dones del seu temps, no sap anar en bicicleta tot i que ella en va voler aprendre quan el seu pare en comprà una pel seu germà per poder anar a fer el servei militar. «Jo ja tenia 17 anys i li vaig dir al meu pare que podria aprendre a anar en bicicleta, però em va dir: ‘No provàssiu d’aixecar la cama per posar-vos damunt la bicicleta’. I no en vaig parlar mai més».

A més, tampoc sap nedar, però recorda com en haver acabat el temps de la sega sempre anaven a Cala Salada a fer una paella. «Anàvem a la mar una vegada cada any quan acabàvem de segar. El meu padrí, que era molt pescador, feia una paella a Cala Salada, quan aquell canal era figueres, pedres i mar».

Comentar

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.