Per un nou europeisme

Certament, els lideratges europeus, a banda de no existir, tampoc no generen cap emoció. Vull dir que no existeixen perquè no exerceixen lideratge, encara que ells ho creguin. Per això, Juncker constitueix la viva imatge de l’Europa que, d’alguna manera, s’acaba, de l’Europa inviable. Assistim a l’espectacle d’una generació de polítics que sembla que facin tot el possible per enfonsar Europa i l’europeisme, per convertir Europa en un projecte polític no sé si inviable, però almanco sí poc desitjable.

Davant aquests dirigents corcats i arnats, fan falta, com apuntava en un article anterior, nous lideratges. Però també fa falta un projecte que permeti donar-los un mínim de substància. No ens serveixen els lideratges basats només en la imatge. No tenen gaire sentit, avui dia. No necessitam més política líquida, si volem considerar la Unió Europea com a projecte polític de futur.

El nou europeisme s’hauria de construir damunt una sèrie d’eixos diferents, sobre pilars sòlids que en permetessin la solidesa i la continuïtat. Des del meu punt de vista, el primer d’aquests pilars ha de ser la feina per la construcció d’una ciutadania europea. La ciutadania es construeix i s’estableix a partir de la voluntat dels que decideixen participar-hi. Seria necessari engrescar una part important de la societat europea (de les societats europees) en la construcció d’aquesta ciutadania compartida. Fins ara només s’ha parlat de ‘valors compartits’, sense arribar a aclarir-los del tot, però s’ha parlat poc, tal i com jo ho veig, de ciutadania compartida. Com volem superar el nacionalisme (sigui dels estats o de les nacions que encara no en tenen) si no hi ha un projecte de més abast, més engrescador, que puguin compartir els que en el camp nacional són antagònics? S’hauria de construir un projecte europeu, a l’entorn d’una ciutadania europea compartida, que pogués aglutinar tant els nordirlandesos favorables a mantenir el vincle amb el Regne Unit com aquells que volen la reunificació amb la República d’Irlanda, els partidaris del manteniment de la Romania estatal com els partidaris de reintegrar Transilvània a Hongria (o fins i tot de fer-ne un país independent), els tirolesos del sud que volen mantenir-se dins Itàlia i els que voldrien tornar a Àustria (o fins i tot, aquells que voldrien un Tirol independent)… Hem d’imaginar una ciutadania europea que pugui englobar els barcelonins que votaran el jacobí Manuel Valls i els que votaran Ernest Maragall, d’Esquerra Republicana o Ferran Mascarell del PDCAT.

Com hauria d’integrar aquells europeus que se senten sobretot membres d’alguna nació o els que se senten bàsicament europeus, o aquells que se senten ciutadans del món, o els que no tenen clara quina és la seua adscripció identitària o que es consideren per sobre de les identitats. La idea d’Europa hauria de poder englobar-los tots, en un projecte comú que superàs els vells antagonismes.

Perquè, certament, només una Europa forta, unida, coherent i diversa alhora pot constituir una eina vàlida i eficaç per superar els antagonismes nacionals que constitueixen una constant europea durant els últims tres segles.

El nou europeisme, a la llarga, hauria de superar l’actual idea d’Unió Europea, d’unió d’estats, per damunt (i sovent contra) les nacions sense estat, les regions, les ciutats i els ciutadans, per anar fent néixer una nova idea d’Europa, basat en el federalisme paneuropeu. Al cap i a la fi, es tractaria de recuperar la idea d’alguns dels pares de l’actual Unió Europea de construir, sobre fonaments sòlids, els Estats Units d’Europa.