Opinión/Bernat Joan i Marí

Europa: regeneració o fi de trajecte

| Eivissa |

Valorar:

El projecte europeu, se sol dir, ha estat un projecte exitós. Certament, es tracta d’un projecte que ha contribuït al bo i millor del nostre continent. Per començar, més de mig segle sense cap guerra (a l’interior de la Unió Europea), malgrat que hàgim participat, amb sort i encert diversos, en conflictes arreu del planeta (en bona part fruit del vell colonialisme europeu). Portam més de mig segle, a l’interior de la Unió Europea, sense treure’ns les ganyes els uns als altres. I això constitueix un èxit de dimensions enormes.

L’origen del projecte europeu, tal i com ara el tenim engirgolat, queda una mica curt en relació al que necessitam avui dia per poder continuar projectant-lo endavant. Certament, fa més de mig segle no es podia començar cap projecte a nivell del conjunt d’Europa que no es basàs en una unió d’estats. A meitat del segle XX encara vivíem d’un model que ha passat ja totalment de moda a la segona dècada del segle XXI, un model basat en l’estat-nació com a únic element possible d’amalgama política. Certament, les societats dels segles XVIII i XIX es varen orquestrar en forma d’estats-nació, però al segle XXI tots podem veure de manera ben clara que el model ha periclitat, i que se’n necessiten de nous, sobre unes bases més clarament democràtiques.

A Europa hi ha pobles que no s’han constituït en estat i que no es troben còmodes dins les actuals estructures estatals. Una nova Europa, basada en una unitat real, que ultrapassàs els vells estats nació i es constituís en els Estats Units d’Europa podria donar sortida a les aspiracions d’aquests pobles, sense haver de fer trencadissa ni provocar cap tipus de situació ni revolucionària ni involucionista en relació a les llibertats i a la democràcia.

Aquesta Europa en progrés cap a la seua unitat, emperò, té molts enemics. I es tracta d’enemics poderosos. Ho hem de saber, si volem fer el camí i portar-lo a bon port. Per exemple, en són enemics declarats els populistes (de dreta i d’esquerra) que han anat sorgint arreu del continent i que posen l’accent de tots els mals en “la burocràcia de Brussel·les”. Certament, l’actual model d’organització europea no és gaire atractiu, ni garie democràtic, ni gaire adient a les necessitats de la majoria dels ciutadans europeus. Però, de manera generalitzada, els models que ens ofereixen els populistes van més en un sentit involucionista que no en un sentit progressiu, almanco en relació amb el projecte de construcció europea.

En són adversaris, evidentment, els nacionalistes de cadascun dels estats. I no fa falta que anem a Hongria, a Polònia o a Eslovàquia per topar-nos amb nacionalismes d’estat altament perillosos. Basta que llegim o escoltem els discursos de Ciutadans, sense anar més lluny, per tenir-ne bones mostres. Segons diuen les enquestes, és possible que al Regne d’Espanya, a les pròximes eleccions generals, el partit més votat sigui un partit populista, involucionista i durament nacionalista: Ciutadans. Hauríem sortit del foc (el PP) per caure en les brases (els correligionaris de n’Albert Rivera). El nacionalisme és, per definició, contrari a la construcció europea. Perquè la construcció europea es basa en el fet d’anar buidant les nacions de sobirania pròpia. O no té cap sentit.

De vegades, també, en són adversaris els que esperaven més de la Unió Europea. Els ciutadans de les nacions sense estat que no veuen en Europa cap determinació a resoldre els seus contenciosos, els ciutadans que s’han anat empobrint amb la crisi econòmica i que no veuen en les polítiques europees cap accent social que els permeti d’albergar un mínim d’esperança en el futur, els partidaris d’una política basada en el multilateralisme i la pau que veuen com els estats europeus (cadascun pel seu compte) s’embarquen en vendes milionàries d’armes a dictadures nefastes d’altres continents… I un llarg etcètera. És ben normal que aquests ciutadans que, en algun moment de la seua vida, confiaren en Europa per avançar cap a una societat més justa, més lliure, més pacífica, amb uns valors més sòlids, ara se sentin defraudats. I fins i tot en molts casos s’apuntin a l’euroescepticisme. Però, hi ha un camí cap als béns que comentàvem, al marge d’Europa? Seria més fàcil reformar el projecte europeu optant per més Europa o crear utopies alternatives a partir de les minvades forces de cadascú?

Pens que la cosa és ben clara. Europa té energia per renovar-se i per regenerar-se. I ho necessita com l’aigua de maig. L’alternativa seria el final del trajecte, tornant als vells nacionalismes i als models propis del segle XIX. O això, o via als Estats Units d’Europa.

Comentar

* Campos obligatorios
AnteriorSiguiente
Página 1 de 1

Merkel.
Hace 2 meses

Como buen independentista, nacionalista, destruyamos la unidad de Europa..

Valoración:menosmas
AnteriorSiguiente
Página 1 de 1