Coses que em faltaren en el dia d’Europa

A banda de l’anecdotari local, hi ha moltes coses que em varen faltar a l’hora de celebrar, el passat 9 de maig, el Dia d’Europa. A l’hora de celebrar efemèrides, tenc tendència a fixar-me en coses concretes, i mir d’analitzar-les per veure si el projecte marxa i camina, o si presenta encara problemes molt notables.
A hores d’ara, a Europa, som en un fangar del qual sembla difícil sortir. Però també pens que, si ens en sortim, s’oferiran a tots aquells que volem construir una Europa més unida i forta noves oportunitats. Som en un fangar per mor del populisme i per mor de l’esclerosi que afecta els òrgans de la Unió Europea. Seguint la dinàmica actual, la construcció política d’Europa va abocada al fracàs. Però també és possible que el fet de veure què està passant porti a noves dinàmiques que alterin la situació actual.
Em falten, per exemple, líders europeus i partits polítics europeus amb lideratges clars i sòlids, que tenguin en la construcció europea el seu projecte fonamental. Crec que només he vist, fins ara, un cas en què un conflicte intraestatal, i entre un estat i la Unió Europea, hagi desembocat en la creació d’una iniciativa a nivell continental: em referesc al projecte de Yannis Varoufakis, antic ministre d’Economia del govern grec, de crear un partit polític europeu. En el seu moment, Varoufakis va veure clar que a l’arena grega no hi tenia res a fer, i va optar per una opció europea, que, necessàriament, ha de comptar amb complicitats a d’altres llocs d’Europa.
En comparació amb Varoufakis, em preocupa que la líder indiscutible d’Alemanya, Angela Merkel, es dediqui a fitxar per al seu projecte regional persones que podrien fer una tasca molt interessant si la desplegassin a nivell europeu. I no parl només de gent del seu partit, sinó també dels socis de govern. Gent com Martin Schulz fan falta a Europa, perquè el projecte europeu pugui tirar endavant. Dit sigui de passada, i deixant al marge el bigarrament del personatge, també m’agradaria més que Dani Cohn-Bendit continuàs treballant a nivell europeu que no que s’hagi enganxat al nou En Marche d’Emmanuel Macron, com un Valls qualsevol. Potser si els estats no dedicassin els primeres espases a la política regional (vull dir a la que fa cada estat, naturalment), el projecte europeu tendria més garanties de poder tirar endavant i de poder solidificar-se mínimament. Mentrestant, haurem d’aguantar individus com en Juncker o en Tajani, que als Estats Units no servirien ni per a xèrif del comtat més petit i enroscat del Mitjà-Oest.
Però, no ens enganyem: si falten lideratges europeus és perquè els estats, de manera generalitzada, no s’acaben de creure el projecte d’Europa. Si se’l creguessin, Alemanya o França dedicarien primeres figures de la seua esfera política a treballar per la construcció de la Europa política. I tothom pot comprovar, de manera clara i llampant, que això no passa.
Certament, durant els últims mesos (potser anys), el Regne d’Espanya està fent treure els colors de la vergonya a molts europeus. Quan escric aquestes línies, són fresques encara les notícies de l’última compareixença pública de Jean-Claude Juncker, en què assumeix que hi hauria d’haver mediació europea entre Espanya i Catalunya, però en què assumeix també que aquesta mediació resulta impossible «si no la demanen les dues parts». Ho diu davant una colla de diputats flamencs, molts d’ells amb el llaç groc a la solapa, que li han manifestat que ja en tenen prou d’aquest color, i que Europa necessàriament ha de prendre cartes en l’assumpte en el conflicte català.
M’hi falta, per exemple, en el Dia d’Europa, algú que digui que hi ha d’haver un sistema judicial europeu, democràtic, garantista i al servei dels ciutadans, unificat i que asseguri la igualtat de drets entre tots els ciutadans de la Unió Europea. No pot ser que, depenent de l’Estat en què un visqui, tengui més o menys garantida la llibertat d’expressió, o fins i tot que un pugui anar a la presó per les seues idees. Amb un sistema judicial europeu, avui cap dels presos polítics catalans no seria a la presó, els exiliats podrien ser a Catalunya i Puigdemont ja hauria estat investit faria mesos com a president de la Generalitat (seguint els resultats democràtics de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya). Amb un sistema judicial europeu unificat en Valtonyc no seria a punt d’entrar a la presó, els professors no serien perseguits per la «justícia» del seu estat membre i ningú no tendria por de manifestar públicament les seues idees. Probablement, amb un sistema judicial europeu unificat i democràtic, gent com el jutge Llarena o la jutgessa Lamela serien processats i s’haurien de defensar de les seues malifetes.
M’hi falten moltes més coses, evidentment. M’hi falta, bàsicament, que la gent parli obertament d’unificar Europa, de crear ciutadania europea, de federalisme, de confederalisme, dels Estats Units d’Europa.