Fa una setmana i mitja, el president del Parlament de Catalunya va ser a Ginebra per entrevistar-se amb oficials de la divisió de Drets Humans de l’Organització de les Nacions Unides, per parlar de la vulneració dels drets de diversos parlamentaris catalans (a mans del jutge Llarena). Hi va denunciar que n’hi ha que són a la presó i d’altres que són a l’exili, amb l’única falta d’haver volgut aplicar a Catalunya el dret d’autodeterminació dels pobles (reconegut per Nacions Unides). I hi va denunciar que hi ha hagut tres parlamentaris que han optat a la presidència de la Generalitat de Catalunya que han vist infringit els seus drets a ser elegits (malgrat tenir una majoria parlamentària favorable) perquè són a la presó o a l’exili. Hi ha denunciat, al cap i a la fi, que té més poder el jutge Llarena que no el vot de dos milions i mig de catalans. I que això ja ho diu tot de la qualitat democràtica del Regne d’Espanya.
D’alguna manera, d’aquesta qualitat democràtica, ens en mostraren una metàfora magnífica el president del govern espanyol i el primer ministre turc, reunits a Madrid, clamant per la unitat d’Espanya. Tota una lliçó de democràcia compartida.

Aprofitant la visita a Ginebra, el president Torrent es va entrevistar amb el batle de la ciutat. I d’aquí en va sortir una proposta de mediació que seria interessant de poder aprofitar. El batle de Ginebra va oferir la ciutat per a les converses (que inevitablement s’hauran d’acabar fent) entre els representants de l’independentisme català (majoritaris al Parlament de Catalunya) i els representants del govern espanyol, de cara a desbloquejar l’actual situació. (És evident que les converses, en les condicions actuals, no es poden celebrar a Espanya ni a Catalunya).
La setmana següent la proposta va venir de França. La diputada a l’Assemblea Nacional francesa Laurent Gayte proposava a Emmanuel Macron, president de França, que involucràs la vesina república com a mediadora entre Catalunya i Espanya, en el conflicte nacional que hi ha obert.

Per a Laurent Gayte, França està en bones condicions per dur a terme una acció mediadora entre l’independentisme català i el govern espanyol: té bones relacions amb els dos sectors, els coneix, hi ha veïnatge i, d’alguna manera, podem comptar amb un mínim d’admiració mútua.

De moment, que jo sàpiga, formulades públicament i amb llum i taquígrafs (que se solia dir), hi ha aquestes dues propostes sobre la taula. Fins ara, emperò, almanco des de la part espanyola, l’immobilisme és absolut, i el silenci, sepulcral.

Tot això ocorre pràcticament alhora que ETA anuncia la fi de qualsevol activitat per part seua. I la paradoxa creix i es fa estratosfèrica. Perquè els òrgans centrals de l’Estat espanyol, els poders de l’Estat, que no volen negociar amb el pacífic independentisme català una sortida al conflicte que hi ha plantejat entre Catalunya i el Regne d’Espanya, no varen tenir cap problema a negociar la fi del terrorisme amb un grup de persones que havien utilitzat la violència com a arma política i que havien deixat al darrere un regueró de sang i de morts. Amb ETA, el govern espanyol hi va negociar a Alger i... ai las! També hi va negociar a Suïssa. Però ara ni tan sols contemplen l’oferta de la ciutat de Ginebra d’esdevenir, novament, seu negociadora per al govern d’Espanya.

Seria interessant resseguir tot el reguitzell de gent amb el Premi Nobel que s’han oferit com a mediadors, les organitzacions de caire internacional que també pensen que podrien fer el fet, i tot l’etcètera que s’hi vulgui afegir. Només falta que hi hagi un mínim de voluntat negociadora per part de l’Estat espanyol. Però, a l’altra banda, certament, no hi ha cap ni una voluntat de negociar.

Cecs com estan davant la realitat clara i llampant, consideren que aconseguiran d’acabar amb l’independentisme a Catalunya amb l’ús del sistema judicial i de les forces policials. Creuen que amb la força acabaran amb la voluntat de milions de catalans d’aconseguir que Catalunya esdevengui una república independent. Estic convençut que no veuran el fet fins que ja hagi ocorregut i hagi estat certificat internacionalment. Perquè les coses han de ser massa evidents, perquè aquesta Espanya cega les arribi a veure.

No tenc cap dubte que, en les properes setmanes, sortiran altres ofertes de mediació entre Catalunya i Espanya. De moment, emperò, fa pinta que no aniran enlloc. Potser fins que, farts de la inoperància espanyola, no s’hi posin seriosament des de la Unió Europea. Ja fan tard.