Puigdemont: garantia per Catalunya (i per Espanya)

Quan ho ha dit la Casa Blanca, The Times, Le Monde i, amb més o manco sordina, el departament d’exteriors alemany, alguna cosa es deu estar movent. Divendres passat, Dia de les Illes Balears, Puigdemont va anunciar que acceptava presidir el Consell de la República Catalana, amb seu a Waterloo, Bèlgica. I que, provisionalment, renunciava a la presidència de la Generalitat de Catalunya, càrrec per al qual va proposar Jordi Sànchez, que va acceptar. El mateix dia el Parlament de Catalunya havia aprovat per majoria absoluta un document en què es reconeix la plena legitimitat de Carles Puigdemont com a president dels catalans (ho sigui o no ho sigui de la Generalitat de Catalunya). I Jordi Sànchez va posar per davant que el president legítim de Catalunya és Carles Puigdemont.

L’Estat espanyol s’havia posat a si mateix en un atzucac, en un carreró sense sortida. Per començar, Espanya té un problema greu a l’hora de presentar-se com un estat democràtic. Manen els jutges. Precisament Catalunya ha posat de manifest que el jutge Llarena mana més que cinc milions de catalans votant. Perquè ara mateix té la potestat de determinar qui ha de ser el president de la Generalitat. El president de la Generalitat, segons els que varen guanyar les eleccions, havia de ser Carles Puigdemont. Però en Llarena i companyia tenen potestat per posar-lo a la presó, sense que el Parlament de Catalunya ho hagi d’avalar per res. Això és insòlit a qualsevol democràcia. No ha pogut ser en Puigdemont. Ara la majoria parlamentària proposarà Sànchez, però el jutge Llarena torna a tenir a les seues mans la decisió de si pot ser president o no. Cada dia es posa de manifest que el sistema judicial està per damunt del Parlament. I això, en democràcia, és impossible. Ergo, crec que ja és hora de dir les coses clares: Espanya, ni tan sols formalment, avui no és una democràcia. Manen els jutges, a qui no ha escollit ningú.

Demà o passat demà, a tot estirar, Europa reclamarà a l’Estat espanyol diàleg amb Catalunya. A micro tancat ja ho estan fent. I alguns dirigents europeus ja s’estan començant a posar nerviosos davant l’actitud del govern espanyol. Suposem que, demà o demà passat, Europa exigeix diàleg a Espanya. Tal i com s’han anat engirgolant les coses, amb qui ha de parlar, Espanya (entengui’s, el govern espanyol)?

Evidentment, no té cap sentit que dialogui amb el president de la Generalitat de Catalunya, si ja n’hi ha, ni tampoc amb el govern de la mateixa institució autonòmica. No seran un president ni un govern sorgits lliurement de la voluntat popular. Si fossin els lliurement sorgits de la voluntat popular, el president seria Carles Puigdemont, el vicepresident seria Oriol Junqueras, etc. Com que no és així, es posa de manifest que la legalitat és a un lloc i la legitimitat a un altre. I els que legalment ostentin el comandament a Catalunya així ho reconeixeran. L’únic organisme que, d’acord amb la majoria parlamentària catalana, estarà en condicions de negociar amb l’Estat espanyol serà el Consell de la República Catalana, i l’únic president amb qui haurà de negociar Rajoy, o qui sigui que hagi de fer-ho, serà Puigdemont. Per tant, el president Puigdemont ha esdevingut una garantia perquè hi pugui haver negociació, no només per a Catalunya, sinó també per a Espanya.

Tampoc no crec que ningú pugui pensar, ni per un moment, que la negociació es faci a Madrid (ni a Barcelona). S’haurà de fer en un lloc neutral. Des del meu punt de vista, el lloc més indicat seria Brussel·les, la capital d’Europa, però si Bèlgica provoca urticària als espanyols també podrien ser bons llocs Berlín, París o Roma. Per què no?

I, particularment, ja he advertit la part catalana d’un altre detall (per mi no menor): la negociació no es pot dur a terme en espanyol (ni en català). S’ha de fer en una llengua neutral. La raó és ben senzilla: en castellà (vegi’s el diccionari de la RAE) no distingeixen entre «legal» i «legítim». Ergo, l’espanyol no és una llengua apta