Estic llegint un llibre extraordinari sobre la Renaixença al País de Gal·les («Iolo Morganwg and the bardic circles. Nationalism, regionalism and identity in the works of Iolo Morganwg»). La Renaixença arriba una mica abans del País de Gal·les que no als Països Catalans. Morganwg va morir a principis dels anys vint del segle XIX, una dècada abans de la publicació de l’»Oda a la Pàtria» de Bonaventura Carles Aribau (o de «La Ressurrecció de Polònia» del gran Adam Mickiewicz).
Iolo Morganwg es basa en la tradició bàrdica, la tradició poètica antiga del País de Gal·les, per defensar el gal·lès com a llengua de cultura i la gent gal·lesa com a poble civilitzat. El discurs que des d’Anglaterra s’havia fet sobre el gal·lès i els gal·lesos era clavat al que, durant el segle XVIII, Espanya havia fet sobre la llengua catalana i sobre els diferents pobles que la compartim. Deien que els gal·lesos eren incivilitzats, incultes, rústics i poc adaptats a la vida moderna. La rèplica de Iolo Morganwg no pot ser més contundent: els gal·lesos eren els habitants originaris de Prydain (Britain, en anglès), és a dir, de la Gran Bretanya. Ja feia segles que la Gran Bretanya era la seua llar quan, procedents del continent, els saxons varen arribar a l’illa.
Quan encara no hi havia constància gràfica de res en anglès, els gal·lesos ja tenien cercles de bards, prou similars als concilis dels trobadors nostres. Només que els trobadors estan a la plenitud durant els segles XIII i XIV i els bards gal·lesos s’hi troben durant els segles XI i XII.
Contra Iolo Morganwg, un dels grans noms de la Renaixença gal·lesa, s’ha dit, per exemple, que es va inventar moltes coses sobre l’Edat mitjana. També ho va fer la nostra Renaixença. Però ho han fet, igualment, la historiografia anglesa o la historiografia espanyola. I no diguem ja els escriptors d’un lloc i altre. Igual que el nostre Jacint Verdaguer, que va encimbellar la llengua catalana a les cotes més altes a través d’una prosa popular i magistral, Iolo Morganwg lluita per demostrar que els gal·lesos han estat, com a mínim, igual de civilitzats que els anglesos. I hi afegeix una consideració, des del meu punt de vista, molt interessant: els gal·lesos només poden ser plenament civilitzats en gal·lès. Com els catalans només ho poden ser plenament en català, els francesos en francès o els italians en italià.
L’alternativa a la civilització és la aculturació. Certament, els gal·lesos haurien pogut renunciar a la seua llengua i a la seua cultura, com nosaltres hauríem pogut renunciar a la nostra. Ara fa dos segles -grosso modo- que varen decidir no fer-ho. No varen trobar atractiva la proposta de sumar-se a una llengua molt més «universal», molt més parlada arreu del món, molt més «útil» tot renunciant a les seues pròpies arrels. Varen trobar molt més atractiu mantenir la seua personalitat, i projectar-s’hi al mon, sense provincianismes ni complexos d’inferioritat.
Moltes vegades s’oblida, però a la Unió Europea hem decidit que la nostra civilització es construeix sobre la diversitat, sobre la pluralitat i sobre el respecta a la diferència. Tenim molta gent, a la nostra part del mon, treballant perquè no es perdi cap llengua ni cap cultura de les que actualment integren el riquíssim mosaic europeu. I, com ocorre en la defensa de les espècies amenaçades, s’ha de tenir especial cura a mantenir allò que resulta més susceptible de desaparició.
Per això troba lamentable que, una vegada més, el Tribunal Constitucional espanyol s’hagi manifestat en contra d’aquest esperit fundacional de la Unió Europea. El govern hi va portar la Llei de l’Occità (Aranès a l’Aran), en la qual vaig tenir l’honor de treballar directament. El govern considerava que l’aranès, l’occità, no pot ser prioritari a la Val d’Aran. I el TC li ha donat la raó. El supremacisme té aquestes coses. I la manca de voluntat de mantenir la diversitat, també.
Perquè, quines possibilitats té de subsistir una llengua amb la demografia amb què compta l’aranès, si no resulta prioritària ni tan sols dins el seu propi territori? Com es podrà mantenir, si no se li aplica una discriminació positiva? Com es mantendrà si, necessàriament, tothom qui visqui a la Val d’Aran no n’ha d’aprendre la llengua?
Algú em dirà que l’aranès ha de ser tractat com el català, i suposarà que aquesta és l’estructura profunda d’aquest comentari. Res més lluny de la realitat: l’aranès ha de ser molt més protegit que no el català, perquè el parla molt més poca gent. En determinades circumstàncies, puc considerar de parlar en públic en altres llengües, a l’àrea catalanoparlant, però a la Val d’Aran mai no faria cap intervenció pública en una llengua que no fos l’occità. La nostra civilització es construeix així. La Civilització, també. Tota la resta, encara que els supremacistes no ho sàpiguen, no porta enlloc.
3 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
Te paga cada mes el Gobierno de España. Presenta una baja voluntaria y búscate la vida como escritor en Cataluña si tan poco te gusta estar aquí, todo el día quejándote. Déjanos ya en paz... Son muchos años de aguante el tuyo y de tu mujer. El latín fue mucho más importante que el aranés y el catalán y murió igualmente. No se puede imponer nada y menos en estos tiempos. Si te pasa algo en el hospital y no tienes especialista por culpa de gente como tú, no me alegraría pero entendería que es algo que merecería por mi estupidez de no saber la importancia relativa de las cosas.
Una vida dedicada a sembrar odio.
Bernat, a mi parecer ni el catalán como lengua, ni su cultura, corre ningún peligro, eso sí, el castellano en Cataluña, es el que estáis de acuerdo para que desaparezca..