Europeisme desacomplexat

No es tracta, doncs, de cap líder polític de segona fila, sinó d’una personalitat destacada.
Als anys cinquantes, quan s’estava forjant el Tractat de Roma, hi havia alguns líders europeus que utilitzaven el terme Estats Units d’Europa sense complexos. Alguns d’ells han passat a la Història com els pares de l’Europa moderna, i de l’actual Unió Europea. Em referesc, naturalment, a Jean Monnet (que crec que va ser el primer a usar el concepte que comentam, amb el terme referit), però també a Spaak, a Altiero Spinelli, a De Gasperi i a d’altres dirigents europeus dels inicis.

Els Estats Units d’Europa era l’horitzó dels fundadors, però em fa la impressió que ha deixat de ser-ho per a molts líders europeus, i per a molts intel·lectuals i dirigents que van d’europeistes. La prova que alguna cosa s’està esbucant pel camí és que fa temps que els estats han deixat de cedir parts de sobirania, alhora que fa temps que va pujant el nacionalisme (l’autèntic, el que compta, el dels estats), juntament amb el populisme i amb l’autoritarisme.

No ens podem creure, per exemple, els líders que consideren que el manteniment de la unitat del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord està per damunt del fet que alguna de les nacions que l’integren vulgui romandre dins la Unió Europea (quan així ho ha votat la seua gent). Entre mantenir Escòcia dins Europa però fora del Regne Unit, o mantenir unit el Regne Unit (valgui la redundància), però Escòcia fora d’Europa, prefereixen això segon.

Entre la voluntat democràtica dels escocesos de continuar dins Europa i la imposició dels anglesos de sortir-ne, s’estimen més la imposició dels anglesos, perquè ve del poder demogràfic d’aquesta nació britànica. Aquesta postura, des del meu punt de vista, és totalment contrària a la idea que algun dia Europa constitueixi una entitat política amb cara i ulls (i això vol dir, amb mecanismes democràtics i amb sobirania pròpia, per damunt de les sobiranies dels estats membres).

Que hi hagi líders alemanys que parlin dels Estats Units d’Europa, emperò, constitueix una magnífica notícia. Vol dir que, almanco, hi ha qui té interès a recuperar la idea, a revitalitzar-la, a convertir-la en un motor polític entre els ciutadans de la Unió Europea actual. Perquè, certament, el projecte dels Estats Units d’Europa superaria, definitivament, la manca de consistència política de l’Europa actual.

Però aconseguir-ho haurà d’implicar un europeisme desacomplexat, desinhibit i sincer. Per exemple, alguns estats amb comandament suficient hauran de començar a dir que els exèrcits actuals s’haurien de substituir per un exèrcit europeu. O que la política exterior dels estats membres (amb tota la parafernàlia que implica) hauria de ser substituïda per una política exterior comuna de tot Europa. O que les policies (totes les policies) haurien de cooperar fins a fondre’s, operativament, en un únic cos, europeu i democràtic. O que haurien de desaparèixer els bancs centrals dels diferents estats membres i passar totes les competències al Banc Central Europeu, que hauria de ser supervisat amb mecanismes transparents i democràtics. Fins i tot m’he permès d’escriure, últimament, a favor de l’expedició d’un passaport europeu (que no hauria de ser cap obstacle per als europeistes que estan d’acord amb el passaport que ara duen a la butxaca i que en canvi ens estalviaria contrarietats als que en portam un que voldríem diferent).

El fet que l’actual Unió Europea sigui només un club d’estats, que no tengui sobirania pròpia i que no compti amb mecanismes d’actuació prou democràtics hauria de comportar un ampli moviment europeista, genuïnament i radicalment europeista, que advocàs per una Europa realment unida, amb política exterior pròpia, amb veu pròpia al món i amb capacitat per garantir la democràcia als diferents estats membres, especialment quan els valors compartits siguin trepitjats o no prou tenguts en compte.