Homosexuals musulmans

El tractament de l’homosexualitat constitueix una de les metàfores sobre el respecte als drets humans arreu del món. Als països civilitzats (i aquí, en aquest aspecte, hi hem de comptar el Regne d’Espanya), les persones del mateix gènere poden contraure matrimoni entre elles. Els nòrdics i els holandesos varen ser pioners, però de mica en mica s’hi ha anat afegint tot un grup de països (de continents diversos) que reconeixen legalment allò que funciona realment, que és com s’han de fer les coses. Certament, entre nosaltres encara hi ha persones a les quals els sona estrany de trobar-se matrimonis formats per dos homes o per dues dones. Però cada vegada ho serà menys, tenint en compte que ha entrat a formar part de la legalitat allò que, de mica en mica, s’havia anat normalitzant. Això no vol dir que encara no es produeixin situacions d’homofòbia o de discriminació de les persones homosexuals. És evident, que se’n produeixen. Quan les lleis s’estableixen, de vegades han de passar dècades, fins i tot segles, abans que facin el seu efecte i efectivament solucionin disfuncions que pretenen arreglar. Legalment, homes i dones som iguals, però socialment és evident que encara som molt lluny d’assolir l’esmentada igualtat. Idò amb el tractament de l’homosexualitat passa igual. Perquè hi ha encara una part de la societat que viu tenallada pels prejudicis del passat.

Al món (més) civilitzat, els homosexuals es poden casar i poden fer vida més o menys normal. Però hi ha una majoria d’estats del món on aquesta possibilitat no és reconeguda, i on existeixen lleis manifestament discriminatòries envers l’homosexualitat. I, encara, hi ha un grup d’estats on l’homosexualitat és penalitzada de diverses maneres. L’extrem el constitueixen un grup d’estats, majoritàriament de majoria musulmana, on es pot arribar fins i tot a la condemna a mort. He rebut testimonis gràfics de les barbaritats comeses contra els homosexuals (condemants a mort) a l’Iran, per exemple. Per això, la celebració de la Festa de l’Orgull Gai a la ciutat d’Istanbul constituïa un far entre tanta negror i tant de fanatisme, en una part del món excessivament calenta. El fet que s’hagi deixat de celebrar ens mostra, d’una manera ben clara, que els drets civils no necessàriament avancen sempre i arreu, sinó que també es poden produir recessions. A la nostra part del món estam molt més acostumats als avanços, i, per tant, moltes vegades som incapaços d’entendre els retrocessos. A Turquia, és evident que els drets civils, els drets humans, es troben en clar retrocés. I la societat ho va assimilant. Fets com el que comentam així ho demostren.

Avui dia, siga com siga, hi ha molts musulmans que viuen a llocs del món on els drets humans no són sistemàticament trepitjats i menystinguts. Hi ha musulmans que viuen a països democràtics, amb un grau de llibertat acceptable, amb garanties de respecte per al conjunt dels ciutadans. Hi ha centenars de milers, milions de persones de confessió musulmana que viuen a Europa, a l’Amèrica del Nord, a àrees democràtiques d’Àsia… Em falta sentir veus procedents d’aquesta comunitat que lamentin el retrocés d’Istanbul, la deriva turca, la manca de drets per als homosexuals a gairebé tots els estats amb majoria musulmana.

La manca de llibertat es pot mesurar, entre d’altres indicadors, veient com són tractades les persones homosexuals, o les transsexuals, aquelles persones que tenen una opció sexual diferent de la majoritària. I la voluntat de llibertat guarda una relació directa, també, amb l’objectiu de fer que totes les persones puguin viure en llibertat, també la seua sexualitat. Per això, la manca de llibertat completa passa sovent, de manera estricta, per la negació. Fa anys vaig tenir ocasió de demanar-li a un alt mandatari iranià, per tant membre del règim, en quina situació es trobaven els homosexuals al seu país. La resposta va ser aspra i taxativa (llàstima no poder reproduir-ne el to de veu!): “a l’Iran no hi ha homosexuals».