Kurdistan Meridional: referèndum a la vista

Si comparam el Kurdistan amb els Països Catalans, les magnituds difereixen sensiblement. Pel que fa a nombre d’habitants, al Kurdistan, comptant-hi tota la seua àrea geogràfica, hi habiten al voltant de trenta milions de persones, mentre que als Països Catalans som devers dotze milions i mig. La diferència encara és més gran si ens referim a l’àrea territorial que ocupen les respectives nacions. El Kurdistan ocupa devers cinc-cents mil quilòmetres quadrats, mentre que el conjunt dels Països Catalans n’ocupa poc més de setanta mil.

La major part del Kurdistan es troba dins Turquia. La seua capital és Diyarbakir, la ciutat del món amb un recinte emmurallat més gran. No es tracta del més vell, perquè el més antic el tenim al Kurdistan meridional, concretament a la seua capital, Erbil. Les seues muralles encerclen una ciutadella que porta habitada ininterrompudament ni més ni manco que set mil anys.

Resulta obvi que des de la constitució de la república de Turquia que va succeir el vell Imperi Otomà, una de les obsessions dels dirigents de l’Estat ha set la d’eliminar la identitat kurda. La negació ha arribat a ser tan contundent que fins l’any 1993 estava taxativament prohibit fins i tot esmentar el nom: Kurdistan. Si un deia la paraula “Kurdistan”, només per aquest fet, ja podia anar a la presó, encara que l’hagués nomenat per denigrar-lo o per parlar-ne malament. Kurdistan, directament, ni tan sols no es podia dir.

Fa uns anys, encara vaig tenir ocasió, sent a Istanbul, de sentir els kurds referits com els “turcs de les muntanyes”, vaig assistir a una negació contundent de l’existència de la llengua kurda (“turc de les muntanyes”, també) i vaig percebre la irritació que generava entre determinats dirigents turcs el simple fet d’esmentar el conflicte entre Turquia i el Kurdistan.

De tot el territori kurd, només una petita part ha gaudit d’una efímera independència durant l’últim segle: es tracta de la república de Màlia, o siga el Kurdistan sota domini iranià. I, des del final de la primera Guerra del Golf, gaudeix d’un estat de semiindependència el Kurdistan meridional, amb capital a Erbil, i, encara, sota sobirania iraquiana. Durant aquestes dues últimes dècades, els kurds d’aquella regió han bastit les estructures necessàries per constituir-se en estat. Compten amb una assemblea nacional, el seu parlament (regional, per als iraquians i, encara, per a la comunitat internacional), amb un govern propi i amb unes universitats que han establert forts vincles amb les universitats d’Anglaterra i dels Estats Units. Tenen clar l’objectiu i hi caminen decididament, mentre l’Iraq malda, amb prou feines, per sortir del caos. De fet, els kurds hi han fet feina, perquè el caos sigui menys caos a l’Iraq. Però és obvi que, igual que li ocorre, en general, a la comunitat internacional, no se n’acaben de sortir.

Per això no ens ha de sorprendre la notícia que ens arriba el dia vuit de juny (un dia abans de la referida a Catalunya, per la mateixa qüestió), a través del primer ministre del Kurdistan meridional, Masoud Barzani, que el dia 25 de setembre s’hi farà un referèndum per decidir si volen constituir-se en estat independent o no.

El Kurdistan meridional no és comparable, en relació al conjunt del Kurdistan, amb Andorra en relació als Països Catalans. Però tampoc no crec que ho puguem comparar amb Catalunya en relació al conjunt de l’espai nacional. El Kurdistan del sud ocupa setanta-sis mil quilòmetres dels cinc-cents mil del total del Kurdistan. Representa un 15.2% del total del territori, mentre que Catalunya fa un 45.7% del territori total dels Països Catalans. Si Catalunya s’independitza, aconsegueix la independència pràcticament la meitat del país. I més de la meitat de la població. Si el Kurdistan meridional s’independitza, ho fa un 15% del Kurdistan. Però a Turquia hi ha tanta por a això que estan disposats a posar en perill la pròpia seguretat nacional per impedir que el mal exemple dels kurds (encara) iraquians faci efecte un tros més al nord.