Si no fos per l’eix nacional

En aquesta negociació, contrasten profundament les maneres i les expressions (verbals i escrites) de Ciutadans i de Podem. Ciutadans s’estan mostrant com la gent d’ordre, els que volen construir, treballar en positiu, fer possible que –més bé o més malament- s’acabi constituint un govern de l’Estat espanyol. Podem, per la seua banda, persevera en les postures clarament excloents i afirma que no vol res amb un govern on també hi hagi Ciutadans. Es veu que només hi cap un «partit del canvi» dins un hipotètic govern encapçalat per Sánchez.

Paral·lelament, els sectors econòmics més influents (la llista de l’Ibex 35, que se’n sol dir) està pressionant el PP perquè els seus diputats s’abstenguin i permetin així un govern dels socialistes (amb presència o amb acord exterior de Ciutadans). Ho deuen veure com un mal menor, tenint en compte la tendència innata de Mariano Rajoy a no negociar res, a no intentar res i a no moure fitxa. El gallec, pel seu cantó, desisteix de qualsevol acció perquè aquest tipus d’actuació resulta marca de la casa. Entre negociar i no negociar, no negociar; entre opinar i no opinar, no opinar; entre fer i no fer, no fer. Així ho va dir (ho cit de memòria) en una ocasió, i així ho practica, segons es pot veure, sistemàticament.

Sembla que la cosa que més clara té Sánchez, també en línia excloent, és de qui no vol suports. No vol cap tipus de suport, d’una banda, del Partit Popular. Des del primer moment es va mostrar clarament contrari a la "gran coalició" a l’alemanya que li proposava Felipe González. No debades, González va arribar on va arribar gràcies al suport de l’SPD alemany, actualment aliat de la CDU de Merkel. L’antic president del govern no fa més que ser coherent amb el que ell mateix ha practicat al llarg de tota la vida. I pledeja molt seriosament (ara ja sense gaires possibilitats, o potser sense cap ni una) perquè Sánchez opti per una coalició PP-PSOE (amb el suport o la presència de Ciutadans, que sembla que sempre fan una parella de ball atractiva).

Evidentment, tampoc no vol els suports (maleïts a Espanya) d’Esquerra Republicana de Catalunya ni de Democràcia i Llibertat. El catalanisme sobiranista, sigui socialdemòcrata o liberal, constitueix un os de mal rosegar per als partits polítics espanyols, siguin del pelatge que siguin. No crec que als partits catalans els fes tampoc gaire bo, de cara al seu electorat, cap tipus d’aliança amb cap partit polític que tengui la seu central a la capital de l’Altiplà. Per tant, tots queden en pau, però Sánchez no desmostra una especial cintura, ni una especial bona voluntat de cara a dialogar un nou estatus per a Catalunya, completament inevitable (segons bona part dels analistes d’arreu d’Espanya, també).

Si l’eix nacional no existís, no s’entendria que no es fes govern a Espanya. I el fet que no s’estigui formant govern mostra de manera fefaent, no només que l’eix nacional existeix, sinó que es mostra amb tota la seua pregonesa en la situació actual. Espanya i els Països Catalans (cadascun d’ells) no només compten amb sistemes de partits diferents, sinó que tenen una sensibilitat política que es troba a les antípodes. A Catalunya, Junts pel Sí va sortir de la confluència de Convergència Democràtica i d’Esquerra Republicana (és a dir, d’un partit liberal centrista i d’un partit socialdemòcrata, o siga d’esquerres). L’eix nacional els va unir. A Espanya, en canvi, la "gran coalició" resulta totalment impossible. I, sobretot des de l’esquerra, es produeix un veto sistemàtic de les forces de dretes, amb la posició d’aquestes forces sobre Catalunya com un dels arguments bàsics. Entenc perfectament que fos mal de pair per a Catalunya en comú compartir govern amb l’anticatalanista Ciutadans.

I un govern que, a qualsevol país, seria d’allò més normal (PSOE-Ciutadans) tendria en canvi unes conseqüències devastadores sobre els actuals governs de les Illes Balears i del País Valencià, on els socialistes formen govern amb Més i amb Compromís respectivament (amb el suport extern de Podem). I seria devastador perquè allò que a Madrid pot ser sentit pràcticament com a normal i natural, aquí constitueix un atac directe als trets d’identitat dels respectius països. Per això deia que al fons de la impossibilitat de fer govern a Espanya s’hi troba l’existència, ben clara i ben palpable, dels Països Catalans, tantes vegades declarats inexistents. Ja veurem com continua el serial. De moment, com diria aquell, wait and see.