La còlera d’Aguirre

M’explicaré: no fa falta tenir gaire memòria per recordar que els majors èxits del Partit Popular a les Illes Balears s’han produït quan aquesta formació política ha anat de regionalista. Concretament, sota la batuta de l’amo en Biel, que guanyava tothom a l’hora de tractar amb la gent del camp i de fer-se seues les essències més pures de la pagesia mallorquina. El que pretengués en el fons del fons només Déu ho sap. Però les formes resultaven inqüestionables. I no tenien mai aquest regust esperpèntic que ens va deixar en Bauzá fotografiant-se amb la rastellera de sobrassades, o segant al costat d’en Company.

En el pihet ciutadà d’en Bauzá es veia de seguida que tota la parafernàlia ruralista amb què pretenia salvar-se era completament impostada. L’amo en Biel, emperò, es trobava tan a gust dalt un tractor, com discutint sobre bestiar en una fira o trepitjant moqueta reial a l’Almudaina. Estadísticament, la cosa resulta inqüestionable: ha estat el PP que s’ha reclamat regionalista el que ha tret el millor resultat a les Balears.

El fet que el regne d’Espanya sigui un estat tan jacobí que fins i tot presenti intolerància al regionalisme ha ocasionat alguns fenòmens altament curiosos. Pens que la ciència política s’hi hauria d’interessar, perquè no es deuen trobar a gaires llocs més del món. Es tracta del fet que hi ha partits d’àmbit estatal que presenten com una dualitat estatal-regionalista, depenent d’on es manifesti la seua activitat. Així, tant el PP com el PSOE van de partits “nacionals”, però no tenc cap dubte que el PSOE és el partit regionalista d’Andalusia per excel·lència. Per això no van acabar medrant, en aquell país tan flamenc, ni el Partit Andalusista ni el Partit Socialista d’Andalusia. El regionalisme ja estava ocupat. Per això, el PSOE es pot pegar la patacada més espectacular a nivell espanyol sense que tengui un efecte devastador a Andalusia. Allà les coses funcionen d’una altra manera.

El que escric sobre Andalusia en relació al PSOE es pot dir exactament en els mateixos termes del PP en relació a Galícia. El PP ha actuat, des de Manuel Fraga Iribarne ençà, com a partit regionalista de Galícia. Presenta un índex de gallegoparlants semblant al del Bloque Nacionalista Galego i procura mostrar-se sempre com el partit de casa, el partit dels nostres, el partit que s’enfronta, per dir-ho d’alguna manera i simplificant, als forasters del PSOE i de Podem. Aquesta ha estat fins ara la percepció de la gent, i aquesta percepció explica que, mentre el PP es pega una castanya pertot arreu, a Galícia Núñez Feijóo continuï mantenint una clara majoria absoluta.
Sense voler-ho, Esperanza Aguirre, amb la seua còlera anticatalana, pot fer un flac favor al PP de les illes Balears, especialment si els afiliats d’aquest partit al nostre arxipèlag se l’escolten. A tota la resta de formacions polítiques, tot sigui dit de passada, els convé molt que la campanya d’Aguirre tengui un bon resultat i que, finalment, sigui José Ramón Bauzá qui dirigeixi el rumb del PP a les Balears.

Perquè, si després de matxacar la població sistemàticament amb “lo nostro”, després d’anar disfressats de pagesos dalt el carro de baranes, després d’haver ballat ball de bot i d’haver fet glosses i tot, escullen de cap de files un personatge que no sap pronunciar una /l/ que no sigui bleda, que la vocal neutra li sona a swahili o que no distingeix entre vocals obertes i tancades es cavaran, directament, la seua tomba política.

Si, contràriament, intenten anar de regionalistes, poden anar fent la viu-viu una temporada. Perquè justament han viscut durant dècades d’aquesta curiosa indefinició, i del fet que no hi ha (encara) un partit regionalista potent a les Illes Balears que representi els interessos dels ciutadans d’aquestes illes que, sense voler trencar amb Espanya, tampoc no accepten el tractament que rebem per part de l’Estat. Si el PI agafa múscul, podria esdevenir aquesta opció. I la còlera d’Aguirre podria acabar d’enfonsar el PP a ca nostra.