Socis de govern

Actualment, com ja ha ocorregut després d’altres victòries de les es- querres al nostre país, a les Balears, tenim un govern de coalició (aquesta vegada, entre dues formacions polítiques: el PSIB-PSOE i MÉS, amb el “suport” extern de Podem). Mentrestant, a Madrid es va formar govern sense fer coalició: els socialistes varen permetre un govern del PP en minoria (que, per cert, de moment, dins els seus paràmetres esperables, va funcionant).

En situacions de precarietat, sempre es fan càbales sobre si els governs duraran o no. Entenc que l’aposta socialista de permetre governar el PP va ser seriosa i que, per tant, no pretendran, al llarg de la legislatura, treure el PP del govern, ni posaran pals a les rodes a l’acció de govern que més o menys puguin pactar entre els dos. La meua aposta, al principi de la legislatura estatal, va ser que el PP durarà els quatre anys. I no només pels compromisos que pugui haver adquirit el PSOE, sinó per la capacitat del seu líder, Mariano Rajoy, quan hi ha problemes, de mirar cap a un altre costat i fer veure que no guarden cap relació amb ell ni amb el seu govern. Com va dir, segons es conta, en una ocasió: entre dir i no dir, no dir; entre actuar i no actuar, no actuar; entre fer i no fer, no fer. I així la cosa li va la mar de bé.

Aparentment, a les Illes Balears la cosa hauria de ser molt més plàcida, donat que entre el PSIB, MÉS i el suport extern de Podem hi ha una majoria absoluta al Parlament. Bé, ara mateix ja no és tan absoluta com era, perquè dues persones que varen ser escollides a les llistes podemites ja han ocasionat l’escàndol més destacable del que portam de legislatura (a més de demostrar que no entenien què implica el sentit institucional). Naturalment, em referesc a l’expresidenta del Parlament, Xelo Huertas, i a la diputada hispanomenorquina Montserrat Seijas. No sé si quan es publiqui aquest paper ja tendrem president del Parlament o no, però siga com siga trob molt estrany, pràcticament fora de la meua capacitat de comprensió, que la formació política que va presentar la defenestrada presidenta persisteixi a voler comptar amb la presidència del Parlament. Després d’una pífia d’aquestes dimensions, qualsevol formació política quedaria, si la política fossin matemàtiques, inhabilitada per presentar ningú més com a candidat a la presidència del Parlament. Encara trobaré més estrany si PSIB i MÉS s’hi avenen, tenint en compte que d’una segona astracanada en tendrien la culpa ells, per permetre-ho. Jo, si fos d’ells, mai no m’hi atreviria. Perquè Podem, sense participar directament en el govern, ha quedat sense capacitat efectiva per fer res. Suposant que els vetassin la presidència del Parlament, en farien casus belli i li regalarien el govern al PP? Algú pot pensar que s’hi atrevirien? I, suposant que ho fessin, després de tot el que l’afer Huertas ha erosionat el PP, podria el partit dit conservador participar en una operació d’aquest tipus conjuntament amb Podem?

A Eivissa, a mitja legislatura, els de Podem, socis del PSOE en el govern del Consell, diuen que toca revisar el pacte (i fins i tot ja se senten veus que advoquen obertament per carregar-se’l). On s’és vist? Quina fiabilitat pot tenir, de cara a futures negociacions i a futurs pactes, una formació política que a mitja legislatura qüestiona, precisament, un “pacte de legislatura”? O se m’escapa alguna cosa i varen pactar un pacte per una temporadeta, revisable quan a un dels socis ja li anàs bé?

En el futur, la intuïció em diu que haurem d’afinar la nostra cultura de pactes, perquè la diversificació d’opcions polítiques constitueix una realitat arreu de la nostra part del món, és a dir, arreu d’Europa. Per tant, previsiblement, les coalicions i els pactes estaran a l’ordre del dia, per una bona temporada. Ara bé, s’haurà d’implementar una millor cultura de pacte. Perquè els pactes tenen unes regles implícites que tothom ha de respectar. I, per respectar-les, tothom les ha de conèixer. Si no es coneixen i no es respecten, passa tot allò que estam observant últimament al nostre voltant.

Així mateix –i això no resulta estalviable- també hi ha unes regles per estar a l’oposició. No tot s’hi val, quan no es tenen responsabilitats de govern. Determinades actituds canten massa, i la gent, així ho voldria pensar, cada dia es mama menys el dit.